Les noves comèdies espanyoles sobre la monarquia: irreverents o cortesanes?

A l'inici del primer episodi de La vida breve, ambientat a l'Espanya de 1724, veiem com uns pagesos humils entreguen una de les seves truges a uns enviats de Felip V. El fill li pregunta al pare per quin motiu els dona l'animal. L'home respon que "gràcies al rei, tenim tot això". El catacrac de la casa tronada que es desmunta rere seu rebla amb ironia l'afirmació. La vida breve és una producció de Movistar+ que vol acostar-se a un període de la història amb una perspectiva, se suposa, irreverent. Ens endinsem en la cort espanyola del segle XVIII, en un moment insòlit: quan, deu anys després de la fi de la Guerra de Successió, Felip V (Javier Gutiérrez) abdica en favor del seu fill Lluís (Carlos Scholz), de tan sols setze anys. El jove Borbó, però, acaba morint de manera inesperada al cap de set mesos de pujar al tron. D'aquí el títol d'una sèrie que remet tant a Monty Python com a la Maria Antonieta de Sofia Coppola a l'hora de retratar les bambolines de les monarquies sense renunciar al prestigi de les recreacions d'època.

Felip V se'ns presenta com un home desmenjat que ja no té esma d'exercir la seva funció, i que només manté vives les ganes de practicar sexe. El fill del regnat efímer es descriu com un jove innocent a qui li cal iniciació fins i tot per consumar el matrimoni amb la seva encara més jove esposa, Lluïsa d'Orleans (Alicia Armenteros). Aquesta visió queda lluny d'allò que la història explica sobre Lluís I, del qual corria la brama que era "fogoso como su madre, lascivo como su padre, caliente como su madrastra y masturbador como su pederasta". A la sèrie, com recomanava Franco, no s'entra en política. La dimensió moral dels personatges és causada pels seus comportaments personals i familiars, i no per les seves decisions de govern. I així es legitima el jove monarca com una víctima d'uns pares incapaços d'estimar-lo i d'atorgar-li la confiança necessària perquè exerceixi plenament com a sobirà.

A Su majestad també es legitima la monarquia a partir de la confrontació generacional. En la sèrie de Borja Cobeaga i Diego San José, Pilar (Anna Castillo), una princesa amb fama de disbauxada, arriba al poder quan el seu pare Alfonso XIV (Pablo Derqui) ha de fer un pas al costat per un escàndol. Tot i l'enginyosa arrencada en una final de la Copa del Rei de futbol entre el Barça i el Girona, la sèrie renuncia a satiritzar a fons aquests transsumptes dels Borbons mitjançant una de les hereves díscoles. Prefereix resseguir el procés de la Pilar per convertir-se en una candidata com cal a reina d'Espanya, amb l'ajuda del secretari de la Casa Reial, el molt devot de la causa monàrquica Guillermo (Ernesto Alterio).

Fins i tot en els episodis en què s'arrisquen una mica a remenar les misèries de l'estat, com el de la trobada amb els jutges de l'Audiència Nacional, els guionistes sacsegen més la magistratura que no pas la monarquia. Lluny de fer befa del comportament elitista i aprofitat de la princesa, Su majestad acaba celebrant la representant més jove de la monarquia, una noia molt més positiva del que podria semblar a primera vista, en contrast amb el seu pare, la figura corrupte i cínica que ja no serveix al país. Si al díptic d'Ocho apellidos, Cobeaga i San José posaven la comèdia de conflictes culturals al servei de celebrar la unitat d'Espanya, a Su majestad van un pas més enllà en la pràctica d'una comèdia de nacionalisme banal, aquest cop centrada en reivindicar la figura de la jove monarca que, per Espanya, sap distanciar-se dels excessos del seu progenitor.