Nicole Kidman, la (im)perfecta matriarca 'pija'

En la presentació a Venècia de Babygirl de Halina Reijn, Nicole Kidman reafirmava el seu compromís de treballar amb més directores de cinema per compensar la desigualtat històrica que pateixen les dones en aquest àmbit. No sabem si aquesta militància s'estén a les sèries, en què fa temps que col·labora amb cineastes com Jane Campion, Susanne Bier o Lulu Wang. Perquè Kidman és una de les moltes actrius que en els últims anys han trobat en la ficció televisiva un territori més acollidor i productiu que la pantalla gran. L'australiana ja va participar en diferents sèries a l'inici de la seva trajectòria, als anys vuitanta, per centrar-se gairebé exclusivament en el cinema a partir dels noranta. Però va retornar a la ficció televisiva amb Big little lies (2017), tot un èxit que també va produir i que ha marcat la seva carrera a la pantalla petita. Kidman ha intervingut en vuit títols més des d'aleshores. La majoria comparteixen característiques: són minisèries (així no ha de comprometre's a llarg termini i pot mantenir el vincle amb el cinema), adapten alguna novel·la i ella també hi exerceix de productora.

És el cas de l'acabada d'estrenar La pareja perfecta, creada per Jenna Lamia a partir de la novel·la homònima d'Elin Hilderbrand i on torna a comptar amb Bier, amb qui ja havia treballat a The undoing, com a directora. La sèrie manté força contactes amb Big little lies, atès que ens trobem de nou amb un thriller dramàtic amb un assassinat misteriós que s'ambienta en un context de privilegi, aquí l'illa de Nantucket, a Cape Cod, Massachusetts, on resideixen des de fa generacions els Winbury. Coneixem la família protagonista la vetlla del casament d'un dels fills, el Benji (Billy Howle), amb la seva promesa, l'Amelia (Eve Hewson), una noia de classe mitjana, una qüestió que no acaba de fer el pes a la matriarca, la Greer (Nicole Kidman), escriptora de best-sellers que manté amb mà fèrria el domini sobre la família. Però al final de la nit, i del primer episodi, apareix a la platja de la mansió el cadàver d'una de les persones convidades. Així es desencadena un procés d'investigació que permet furgar en els secrets i les mentides dels protagonistes i del seu entorn.

Als peus d'Isabelle Adjani

Cal reconèixer a la Kidman productora que no només dona peixet a les directores. També permet que altres actrius es llueixin en les sèries que protagonitza. Les intèrprets, de fet, són el principal atractiu d'aquesta producció a mig camí entre el culebró de prestigi i la sàtira de les elits a la manera de The white lotus. Hewson encarna la noia normal i moralment correcta amb qui es pot identificar l'audiència. Kidman es troba més que còmoda en aquest paper de pija amb un costat fosc. Com el seu personatge, Dakota Fanning va destacant de mica en mica com la cunyada embarassada plena de prejudicis. Donna Lynne Champlin clava el paper de policia escèptica amb els rics. Però la que s'ho passa millor, i nosaltres amb ella, és la francesa Isabelle Adjani, que es mou entre l'autohomenatge (porta un vestit del mateix blau que el del seu icònic personatge de Possessió, la pel·lícula que l'ha convertida en una actriu de culte entre els fans del terror) i la paròdia, com l'amiga europea llenguallarga que arramba amb tot l'alcohol i tots els homes que se li posen a l'abast. Lamia manega bé els registres d'una sèrie que no presenta sorpreses que la singularitzin. Quan en l'episodi final s'acceleren els esdeveniments però també s'accentua el to còmic, es confirma que La pareja perfecta funciona millor com més descarada és.