Els antiherois de la novel·la negra també es jubilen a la Provença

Humphrey Bogart va convertir en una icona cinematogràfica Sam Spade, l'antiheroi creat per Dashiell Hammett a El falcó maltès, que esdevindria el prototip, amb Philip Marlowe, del protagonista de la novel·la i el cinema negres. Un detectiu de ment brillant, amb una moral pròpia i prou descregut per entregar la dona que l'atrau a la policia. Però què se'n fa de Spade a la maduresa? Això han volgut imaginar dos grans noms de la creació televisiva, Scott Frank (Gambit de dama) i Tom Fontana (Oz) a la sèrie Monsieur Spade, en què Clive Owen pren el testimoni de Bogart com un detectiu ara retirat a França, a la idíl·lica i inventada vila de Bozouls, on sojorna en una preciosa finca que li va deixar la seva dona. Una jubilació privilegiada que es trastoca quan assassinen sis monges d'un convent proper i ell sent l'obligació de protegir la noia adolescent que hi tenien acollida, la Teresa (Cara Bossom), el motiu que el va portar cap a Europa.

Així es posa en marxa un misteri de múltiples ramificacions que implica un nen algerià amb poders, les recances i els traumes romanents de l'ocupació nazi i de la guerra de la independència algeriana, els serveis secrets de diferents països, històries d'amor, traïcions i infidelitats diverses, i un home a qui tothom tem.

El nihilisme de la novel·la negra va brotar en bona part del desencís posterior a la Primera Guerra Mundial. Ambientada a la dècada dels seixanta, Monsieur Spade fa presents les ferides obertes de la Segona Guerra Mundial i de la guerra de la independència algeriana, encapsulades en un poblet que reflecteix la França traumatitzada per aquests conflictes. Això permet als creadors atorgar un sentiment col·lectiu al desencant que a la novel·la negra nord-americana es personifica de forma individual. Aquesta atmosfera amb raons històriques de fons és el més potent d'aquesta revisió del personatge de Hammett. Owen també atorga tota la seva convincent presència i veu cavernosa a la visió madura de Spade. En un moment fins i tot se'ns el presenta mentre se sotmet a un tacte rectal en una revisió de pròstata. Un apunt desmitificador que, tanmateix, no té més recorregut. L'Spade veterà manté l'atractiu, l'ètica personal i el punt cínic de quan era jove, tot i que sembla haver trobat una certa pau en la piscina de l'esplèndid casalot que li va deixar la seva dona francesa, a qui recorda amb enyor.

La visió gentrificada

Alguna cosa grinyola en aquesta visió gentrificada de l'antiheroi del noir. D'acord que els detectius dels baixos fons també tenen dret a gaudir d'una jubilació assolellada. Però el context de Monsieur Spade s'apropa perillosament a una variant policíaca de Sota el sol de la Toscana o Un bon any. No hi ajuda l'embolica que fa fort en què s'enreda l'argument. Sovint, a la literatura negra, les trames acaben resultant força confoses. Una demostració que solucionar enigmes era el que menys interessava als seus autors, que privilegiaven la creació de personatges inoblidables i d'ambients sufocants. Però a Monsieur Spade els creadors no aconsegueixen compensar els elements. Hi ha massa personatges i els deixen respirar massa poc, i el pòsit de drama històric no acaba d'impregnar com caldria el to de la sèrie. Al final, fins i tot recorren a un personatge que s'han tret de la màniga per explicar tot el que ens hem perdut, de manera que Monsieur Spade s'allunya encara més del neonoir per apropar-se al whodunit en context pintoresc estil Punyals per l'esquena.