'Megamix brutal': la història més salvatge de la indústria musical catalana

Tot s'hi val per assolir l'èxit? Ricardo Campoy, un dels protagonistes de Megamix brutal, llança la pregunta en el primer episodi d'aquesta minisèrie que recorre la història de com es va forjar el format max mix, aquells discos que remesclaven cançons d'èxit a les discoteques del país i que van acabar venent més còpies que Julio Iglesias. El que podria semblar una mera curiositat nostàlgica sobre la música popular dels vuitanta i noranta esdevé, tal com la presenta l'amfitrió de la sèrie, Fernandisco, possiblement la història més salvatge de la indústria musical catalana.

A principis dels vuitanta, Campoy era un boig de les discoteques que comença a treballar per a Blanco y Negro, la primera discogràfica del país que s'especialitza en música de ball. Jove i ambiciós, el protagonista no triga a fundar la seva pròpia companyia, Max Music, amb el millor amic de la infantesa. Aquí arrenca un relat ple de friccions, competència i joc brut per assolir el número u de les llistes de venda en un panorama mutant pel que fa a les pràctiques i els gustos musicals.

Rere el micro d'un estudi radiofònic, Fernandisco exerceix de narrador que ens situa amb claredat en la cronologia de la història alhora que explica els aspectes menys evidents sobre la música de ball. S'agraeix que els responsables de Megamix brutal es prenguin seriosament la música de la qual parlen, molt sovint menystinguda pels mitjans i la crítica, sense que això obviï posar en evidència com les pràctiques de Max Music no anaven precisament destinades a generar productes de gran qualitat. Megamix brutal ens endinsa en l'edat d'or de l'italodisco i la màquina a través d'alguns dels seus principals representants, els DJ Toni Peret, Josep Maria Castells, Mike Platinas i Quique Tejada, mentre es van destapant les pràctiques mafioses de part de la indústria que impulsava aquest èxit. "Nosaltres, a l'hora de pagar, érem bastant complicats. El meu soci tenia una habilitat, la d'intentar pagar menys i com més tard millor", admet Campoy quan explica els inicis de Max Music. I això tot just és el començament...

Som davant del relat de com s'espavila una empresa al marge de les grans multinacionals a partir de depredar èxits aliens, identificar les modes i driblar la legislació sobre els drets d'autor. Però no només. Suborns a les ràdios, un guàrdia civil que fa "favors" a un bàndol i l'altre, masclisme (la Rebeca de Duro de pelar deixa clar quin era el panorama en aquest sentit), i unes tàctiques pròpies de gàngsters que a partir de l'expansió de Max Music a Miami adopten un perfil cada cop més perillós. Al llarg dels tres episodis de Megamix brutal, es va construint un malvat carismàtic que no apareix en escena, el soci de Campoy, Miquel Degà, que es defineix a través dels testimonis com un mafiós sense escrúpols, però alhora com l'artífex en part del triomf de la companyia precisament per aquesta raó. En el tercer episodi, la sèrie deriva cap a la crònica negra quan Josep Maria Castells és víctima d'un intent de segrest ordit per Degà que tenia com a objectiu Ricardo Campoy.

Aquest és un dels punts forts de la sèrie, la molt intel·ligent hibridació entre dos gèneres de l'audiovisual contemporani, el true crime i el documental musical, culminada per un esplèndid treball de muntatge en sintonia amb el format musical del qual es parla, que va trobar en l'edició, la remescla i el reciclatge les claus del seu èxit. Coproduïda per 3Cat, a Megamix brutal tots els protagonistes, excepte els policies i els empresaris, parlen en català.