'Mano de hierro': la sèrie sobre la corrupció a Barcelona que no molestarà ningú

Hem sabut més de la presència de la màfia a Barcelona per autors i ficcions de fora que no pas per referències d'aquí. Roberto Saviano s'ha fet un tip de comentar fins a quin punt la capital catalana és una destinació habitual del crim organitzat i fins i tot un episodi de Gomorra (2014), la sèrie que adaptava el seu llibre, s'hi ambientava. Per altra banda, una obra canònica com The Wire va dedicar tota la seva segona temporada a mostrar com l'espai portuari s'havia convertit per la seva idiosincràsia (zona de trànsit de mercaderies que funciona amb unes regles pròpies al marge de les ciutats que l'engloben) en el vòrtex on convergeixen els negocis bruts del sistema capitalista en un món global.

Amb aquests antecedents damunt la taula, hi havia moltes ganes de veure Mano de hierro, una producció de The Mediapro Studio que converteix les localitzacions reals del Port de Barcelona en l'escenari d'una xarxa de narcotràfic que implica diferents interessos mafiosos: el del protagonista i la seva família que operen com uns cacics dins les instal·lacions portuàries, els de grups criminals internacionals varis, el d'un home de negocis de la ciutat que es dedica a blanquejar els guanys il·legals i fins i tot el d'algun membre corrupte de la Guàrdia Civil. Qui ha fet, en la ficció audiovisual recent, un retrat tan incisiu de la cara més bruta de Barcelona?

Un repartiment amb Eduard Fernández i Enric Auquer

Però la decepció davant el resultat és majúscula. La sèrie creada, coescrita i dirigida per Lluís Quílez integra tots aquests elements i més. Joaquín, el protagonista encarnat per Eduard Fernández, representa el xaval que arriba a la Barcelona franquista per començar a guanyar-se la vida com a estibador al port fins que s'adona que pot dominar el galliner fent-se l'amo i senyor del tràfic de droga: i, tot plegat, aplicant aquesta mà dura del títol, que no és només una metàfora. Quílez aixeca una típica família d'home totpoderós i malparit al voltant d'en Joaquín. Enric Auquer és el fill desastre i addicte al joc que cova una recança infinita per un pare sempre disposat a castrar-lo; Sergi López, el germà inútil que es cria a l'ombra; Jaime Lorente, el gendre disposat a aconseguir el negoci; i Natalia de Molina, la filla enamorada del millor amic del seu marit, el policia infiltrat que interpreta Chino Darín.

Malgrat les localitzacions del port i de barris com el Raval i la Mina, aquests personatges no emanen d'una Barcelona real ni protagonitzen unes intrigues que ens il·luminin sobre el submon mafiós a la ciutat. Ans al contrari, la sèrie encasta una trama i uns arquetips típics de les ficcions de narcos sobre el paisatge de fons de la capital catalana, com ho podria haver fet sobre qualsevol altra ciutat. A Quílez tampoc li interessa oferir un retrat punyent i rigorós de les xarxes criminals a Catalunya, a la manera que Nos vemos en otra vida fa amb la delinqüència a Astúries. Allò que li agrada al director de Bajocero (2021) és l'acció, fins al punt que la trama mafiosa és una excusa per omplir la sèrie de persecucions, enfrontaments violents i moments de tensió. Però rodats segons aquell model Netflix que confon el dinamisme amb moure tota l'estona la càmera i oferir un muntatge molt picat perquè sí, sense que hi hagi un mínim sentit del poder expressiu de la posada en escena. És igual que apareguin estafadors vinculats al Barça, membres corruptes de la Guàrdia Civil i una autoritat portuària amb maneres de gàngster. Mano de hierro no funciona en cap cas com la denúncia de com s'ha implantat el narcotràfic a Catalunya i quins interessos mou. Però tampoc com a drama mafiós autòcton. I, per variar, la primera víctima a la sèrie és el català.