L'intent fallit de Kate Winslet de comandar el seu propi règim polític

L'any 2017, després de l'arribada de Donald Trump a la presidència dels Estats Units, la crítica de televisió Emily Nussbaum es preguntava a The New Yorker com combatre un enemic que sembla una broma dolenta però que triomfa com a tal a les urnes. En un article titulat Com els acudits han guanyat les eleccions, l'autora posava en evidència com la realitat havia sobrepassat fins i tot ficcions anticipatives com The Waldo Moment, aquell episodi de Black mirror en què presenten un dibuix animat humorístic a uns comicis... i tot just queda segon. El 2024 la possibilitat que l'acudit més grotesc esdevingui president de qualsevol país és tan real que una comèdia política com The regime es queda inevitablement enrere en el seu abast satíric.

Amb The regime, que també coprodueix, Kate Winslet aspira a repetir l'èxit de Mare of Easttown, la sèrie amb què va veure renéixer el seu estrellat. L'actriu entoma aquí el risc d'experimentar amb un registre molt diferent. Dona vida a l'Elena, la cancellera autoritària d'un estat fictici de l'est d'Europa que inicia una associació inesperada amb un dels seus guardaespatlles, el Herbert (Matthias Schoenaerts), un antic agent de les forces de seguretat implicat en la repressió brutal a un grup de miners. L'Elena decideix convertir-lo en el seu home de confiança, un vincle que es reforça quan el Herbert estronca ell solet un assalt violent a la cancellera al seu propi dormitori. La relació encén les alarmes de la resta del govern perquè les decisions cada cop més extravagants que pren l'Elena per influència del Herbert posen en perill l'estabilitat autoritària del país i els interessos particulars dels de sempre.

The regime pretén emetre una crítica aguda i irònica a les decisions estúpides i cruels pròpies d'un règim autoritari i personalista. Però el creador, Will Tracy, no és capaç de dibuixar un sistema polític i uns governants a l'altura de la sàtira que vol aplicar. El problema principal és la mateixa Elena, que en cap cas desprèn el carisma malvat, grotesc o absurd que esperes d'una sàtrapa amb pell de xai com ella, entre altres causes per la interpretació de Kate Winslet, que es passa tota la sèrie parlant amb un to impostat i la boca torta, amb el qual s'apropa més a la imitació involuntàriament paròdica d'una dictadora que a l'encarnació coherent d'un personatge ridícul. La majoria de secundaris, que no forcen el registre, resulten més convincents en els seus papers. Sobretot un sorprenent Hugh Grant, que apareix en el quart dels sis episodis que conformen la sèrie.

Com a sàtira, tampoc resulta en cap cas divertida

A Will Tracy el coneixíem com a coguionista d'El menú (Mark Mylod, 2022), aquella comèdia negra que dispara contra la gastronomia dels xefs estrella convertida en experiència exclusiva al servei de les elits. Malgrat les seves trampes, els incomptables girs sorpresa de guió i el rerefons populista, El menú resulta més reeixida com a retrat d'un petit dictador i de les dinàmiques a través de les quals estableix un règim cruel i narcisista al seu restaurant. A The regime trobes a faltar que es porti a l'extrem, com es fa en aquesta pel·lícula, la plasmació d'una figura autoritària. I no només es queda curta en aquest aspecte. Com a sàtira, tampoc resulta en cap cas divertida. I ni tan sols treu profit al morbo potencial de la relació que estructura tots els episodis, la de l'Elena amb el seu guardaespatlles, un Matthias Schoenaerts primitiu, perillós, protector i molsut com un os bru.