'El hijo zurdo', una sèrie sobre quan el fill se't fa nazi

"La gent no distingeix qui és dolent de qui té problemes. Però no és el mateix", pensa la Lola, la protagonista de la novel·la El hijo zurdo, a propòsit del seu fill, el Lorenzo, a qui la policia acaba de detenir perquè ha clavat una pallissa a uns altres nois. A la sèrie homònima que adapta aquest llibre de Rosario Izquierdo, la víctima és un jove marroquí. El Lorenzo i un altre xicot, el Loco, l'ataquen per pura violència racista. La Lola ha d'assumir que té un fill neonazi. Al llarg dels sis episodis d'aquesta minisèrie estrenada a Movistar+ es desplega la seva reflexió a propòsit del Lorenzo. ¿Un menor es fa ultra perquè és mala persona o a causa d'altres problemes? ¿I com ho afronta una mare?

Al contrari d'altres ficcions sobre la deriva cap a la ultradreta de certs sectors juvenils, El hijo zurdo no indaga en els motius sociopolítics que porten el Lorenzo (Hugo Welzel) i el Loco (Germán Rueda) a abraçar el supremacisme blanc. De fet, la sèrie, al contrari del llibre, s'atura poc en aquests dos personatges per centrar-se en les figures de les dues respectives mares, la Lola (María León) i la Maru (Tamara Casellas), i desenvolupar així un melodrama maternal al voltant d'una dona que s'interroga sobre la responsabilitat pròpia i les possibles solucions davant d'aquest escenari. Primer, la Lola ho atribueix a les "males companyies". Com a membre d'una família benestant, creu que el Lorenzo s'ha deixat influenciar pel Loco, un noi de barri marginal sevillà. Superada aquesta primera desconfiança, la protagonista troba en la mare de l'altre xicot una còmplice inesperada davant aquesta situació que comparteixen.

El guionista de 'La isla mínima' i 'Modelo 77'

Guionista habitual del director de La isla mínima i Modelo 77, Antonio Rodríguez, Rafael Cobos s'encarrega d'adaptar i codirigir la novel·la d'Izquierdo. En una minisèrie delineada des dels preceptes de ficció d'autor de prestigi que Movistar+ ha intentat convertir en el seu tret distintiu, Cobos entronca amb dos dels punts forts del cinema de Rodríguez. El caràcter andalús de la història no és un mer toc de color folklòric sinó una identitat plena, que es fa notar encara més que en el llibre original. Sobretot per la força que cobra una banda sonora a càrrec d'un històric com Julio de la Rosa, que farceix els episodis de música de Rocío Márquez, Bronquio o Dalila. Tot plegat per inscriure les tribulacions de la protagonista en un imaginari de marededeus doloroses i processons penitents. Un retrat poderós de la Lola, que corre el perill també de quedar reduït a una constant façana de gravetat icònica que s'imposa a la profunditat psicològica. Cobos també intenta oferir un paisatge de fons polític a aquest drama personal. Per això li atorga a l'exmarit de la Lola, el Rodrigo (Alberto Ruano), un protagonisme que li manca a la novel·la, i fins i tot li dedica tot un episodi que té molt de lluïment escènic tant per al director com per a l'actor. El Rodrigo encarna el pare absent, polític d'un partit transsumpte del PSOE instal·lat al poder a la capital andalusa de fa anys. L'home, això sí, regala la millor frase original de la sèrie: "A Sevilla governa el fervor".

El hijo zurdo ressegueix el procés d'aprenentatge d'una mare que troba una segona oportunitat per tenir cura d'un fill perdut en una sèrie que busca els motius per a la deriva ultra d'uns joves en les mancances del context sociofamiliar més que no pas en les opcions polítiques. Mentre María León es fa sempre present com a mater dolorosa, destaca la interpretació de Tamara Casellas, que s'ajusta com un guant en el rol de mare de classe obrera de qui la Lola aprèn a intentar comprendre el seu fill.