'Girls5Eva': la resistència d’una banda de pop femenina

Fa un parell d'anys, un article de The Guardian es feia ressò d'un fenomen actual en el món de la música: els grups de pop estan desapareixent. Les bandes han deixat de ser el model al qual aspiren els joves que es volen dedicar a la música. Tenir un grup no només era guai, també suposava una manera de viure de forma col·lectiva l'experiència del rock, de plantejar-se la professió musical com la millor de les feines en tant que la comparties amb els col·legues.

Aquest tema, entre d’altres, apareix en la primera temporada de Girls5Eva, una sèrie originària de Peackok, la plataforma de streaming de NBCUniversal, que ens ha arribat via Netflix. Aquí les protagonistes són les integrants d'una antiga girl band que va tenir un èxit efímer als anys noranta. Més de dues dècades després, una de les noies ja és morta i les altres han seguit vides diferents. La Dawn (Sara Bareilles) seria la normal, casada i amb una criatura. La Summer (Busy Philipps) jugava el paper de sexi, i es va acabar aparellant amb el membre d’una boy band que sembla evitar-la tota l’estona. La Gloria (Paula Pell) s’ha convertit en una dentista addicta a la feina i presumeix d’haver protagonitzat el primer divorci de lesbianes de l’estat de Nova York. I la indomable Wickie (Renée Elise Goldsberry) serà capaç de qualsevol cosa per tornar a tenir èxit. Les protagonistes decideixen reunir-se i ressuscitar el grup quan un raper sampleja una de les seves antigues cançons. I així Girls5Eva aprofita per dur a terme una incursió còmica a la indústria musical, tant la dels noranta com la d’avui en dia.

El conflicte dramàtic de la primera temporada s’inscriu en aquesta crisi de les bandes com a format. Quan les protagonistes per fi troben una prestigiosa agent que les assessori, la dona les acaba encaminant perquè cadascuna desenvolupi una carrera individual, com a manera d'explotar els talents personals i garantir-se així un èxit més probable. La sèrie, per tant, acaba esdevenint una reivindicació del format de banda com a forma de viure la música amb les amigues, encara que això signifiqui girar-li l'esquena al triomf. A més, ens trobem amb la singularitat que les integrants de la banda són cantants femenines al voltant dels quaranta anys, un perfil poc habitual si parlem de grups de pop-rock.

Tina Fey, reina de la comèdia en femení

Tina Fey apadrina aquesta sèrie creada per Meredith Scardino, que ja havia col·laborat amb ella a Unbreakable Kimmy Schmidt. Fey és la mare (la reina!) de la comèdia en femení (i no només) contemporània. La petja de dos títols imprescindibles de la seva trajectòria es deixa notar a Girls5Eva. De Mean girls, la pel·lícula d’instituts de culte per excel·lència, adopta la celebració de certa cultura pop en femení tradicionalment menystinguda, i la capacitat de fer carismàtica i atractiva una dona narcisista. Sense estar a l'altura de la inoblidable Regina George (Rachel McAdams) ni ser tan bitchy, la Wickie es mou en uns codis d'autoindulgència i ego semblants. I de 30 Rock manlleva dues altres tipologies, la noia corrent i la que a priori es llegiria com la rossa ximpleta. El mèrit de Fey –i ara de Scardino– a l’hora de construir personatges propers a la guapa egocèntrica i la rossa que sembla una mica beneita és que, en lloc de redimir-los o donar-los per superats, en certa manera els dignifica, una estratègia molt més interessant. Benvingudes les sèries com Girls5Eva en què les protagonistes no responen a models de feminitat exemplaritzants i alhora reivindiquen la importància de fer pinya entre les amigues.