I si existís un documental sobre la famosa festa en blanc i negre de Truman Capote?

La publicació d'A sang freda, de Truman Capote, l'any 1966 va canviar la literatura nord-americana per sempre. Els documentalistes David i Albert Maysles van seguir l'escriptor en plena ressaca de l'èxit d'allò que ell mateix va batejar com "la primera novel·la de no-ficció". Tanmateix, De Truman, amb amor (A visit with Truman Capote, 1966) és un dels títols menys coneguts d'aquests germans, uns referents de l'anomenat Direct Cinema, el corrent de documental que volia copsar la història desplegant-se en present davant de la càmera sense interferències, amb títols com Gimme Shelter (1970), sobre el tristament famós concert dels Rolling Stones a Altamont, o la mítica Grey Gardens (1975).

Els Maysles també es colen com a protagonistes de ficció inesperats a Masquerade 1966, el tercer episodi de la sèrie Feud: Capote vs The Swans, que suposa un parèntesi en l'estil que manté aquesta nova temporada de la sèrie cocreada per Ryan Murphy. De la mà del director Gus Van Sant, aquesta entrega de Feud sobre la relació profunda i la ruptura traumàtica entre l'autor i el seu grup d'amigues de l'alta societat de Nova York s'inscriu en una estètica propera a la del melodrama sofisticat, en què la posada en escena no només plasma el context privilegiat on es mouen els protagonistes, també explora les possibilitats expressives d'objectes com els miralls per posar en evidència les contradiccions d'uns personatges presoners del seu propi món d'aparences.

En canvi, aquest tercer episodi està rodat en blanc i negre com un (fals) documental. Van Sant aprofita el fet que existís una pel·lícula sobre Capote firmada per dues figures com els Maysles per imaginar què hauria passat si els germans també haguessin seguit amb la càmera el procés d'organització de la mítica festa en blanc i negre que l'escriptor va celebrar el 1966. L'estrella del moment, Capote es va proposar oferir la recepció més sonada en la història de la ciutat per celebrar el seu èxit, un esdeveniment que certifiqués l'elit de Nova York com la nova aristocràcia mundial. Amb aquest episodi, Van Sant vol homenatjar l'estil documental dels Maysles, tot i que la peça cau més en les rutines dels falsos documentals contemporanis, amb els zooms constants als rostres d'alguns personatges, el tremolor de la càmera a l'espatlla o les entrevistes als protagonistes que no pas emula l'espontaneïtat en brut del cinema directe. I si en la resta d'episodis preval un to melangiós no exempt dels tocs d'ironia que serveix el mateix Capote, aquest tercer s'apropa un pèl més a la comèdia.

Gus Van Sant i el joc de vanitats

Van Sant es diverteix desmitificant la famosa festa a partir del joc de vanitats que va convocar. Se centra sobretot en la lluita d'egos de les amigues de Capote, que esperen totes convertir-se en la seva convidada d'honor. Els recursos del fals documental permeten, com passa també a The office o Modern family, subratllar la distància entre allò que els personatges creuen que són i la seva identitat real. I així, aquest tercer episodi cau en una paradoxa. Resulta un exercici d'estil únic amb un clar gust pel safareig i amb picades d'ullet cinèfiles. Però acaba tenint menys gràcia que la resta d'episodis que recorren a una subtilesa molt més profunda, que recorda el cinema de Sofia Coppola o Todd Haynes, en el retrat de la història d'amistat truncada entre Capote i el cercle d'amigues. El millor de Masquerade 1966 és el to mortuori del final, que introdueix Jessica Lange en un paper en part d'autohomenatge al seu rol a la inoblidable pel·lícula All that jazz (Bob Fosse, 1979).