Espies venjatives i Mallorca com a refugi dels caps de la Stasi, a la sèrie 'Kleo'

Els responsables de Kleo han imaginat la seva protagonista com la filla impossible de Quentin Tarantino i Rosa Luxemburg. Membre d'un esquadró d'assassins de la Stasi, Kleo (Jella Haase) es mostra en l'arrencada del primer episodi d'aquesta producció alemanya de Netflix com una servidora fidel als mandats de la RDA. Al Berlín dividit de finals dels anys vuitanta, s'esmuny per les clavegueres cap a l'altre cantó del Mur per eliminar un enemic del comunisme en una discoteca de la part occidental. Però lluny de ser premiada per la seva eficiència i lleialtat, la Stasi decideix "retirar-la" sense donar més explicacions. Sola i abandonada, a la presó la Kleo perd la criatura que esperava. Com la Núvia de la pel·lícula Kill Bill, tan bon punt cau el Mur i queda lliure no tardarà a venjar-se de tots els que la van trair.

La Kleo entronca amb una fornada d'heroïnes d'acció i d'espies venjatives que han triomfat al cinema i a la televisió. A part de la innegable filiació tarantinesca (hi ha homenatges a la filmografia de Quentin Tarantino en gairebé cada episodi), aquesta sèrie creada per Hanno Hackfort, Richard Kropf i Bob Konrad (se'ls coneix com a HaRiBo) també fa pensar molt en la sèrie Killing Eve. Les habilitats de la Kleo per empescar-se formes originals d'acabar amb els seus enemics està a l'altura de la fredor i la ironia amb què ho du a terme. Els HaRiBo també fan palès el llegat de Corre, Lola, corre, amb aquella Franka Potente que es va erigir en la primera heroïna postmoderna del cinema alemany.

Però, tot i que hi ha un gag prou revelador a propòsit de Rosa Luxemburg, aquesta no és una ficció que s'endinsi a fons en qüestions polítiques. La sèrie evoca la RDA des de certa ostalgie, aquest estil nostàlgic de les imatges i els objectes de l'antiga Alemanya comunista, però no pas de la seva ideologia. L'episodi en flash-back on es plasma el procés d'educació autoritària que ha convertit la Kleo en una màquina de matar accentua la visió pop de tot plegat, i retrata l'homogeneïtzació i el pensament quadriculat propis del país des d'una estètica colorista i mil·limètrica a la Wes Anderson.

Que Kleo no busca el rigor històric es pot comprovar en la incursió a Mallorca que fa la sèrie. En el tercer episodi, Neu a Sóller, la noia vola cap a les Balears tot encalçant un capitost de la Stasi que s'ha instal·lat a la serra de Tramuntana per iniciar una nova vida com a empresari especulador. La banda sonora rep la protagonista amb els acords aflamencats de Dame veneno, l'esplèndid tema de Los Chunguitos. I en el moment d'usar de forma creativa un embotit com a arma, la Kleo té a mà... una mortadel·la. No ens queixarem, però, de la banda sonora, perquè és un dels aspectes més potents de la proposta. També identifica els dos millors personatges secundaris. D'una banda, en Thilo (Julius Feldmeier), un jove del Berlín Oest boig del techno que viu aquesta música com una experiència provinent de l'espai exterior. I, de l'altra, l'Uwe (Vincent Redetzki), el camarada més radicalitzat i violent de la Kleo, a qui se'ns presenta escoltant Laibach, els pares musicals de Rammstein. Com passa sovint amb les sèries que imiten superficialment l'estil de Tarantino, els HaRiBo cauen sovint en l'error de boicotejar els seus propis personatges reduint el seu potencial a la caricatura graciosa. I el conjunt trontolla sovint per la sensació de déjà-vu. Però també ha despertat entusiasmes com el de Stephen King a Twitter.