La sèrie que planteja la posició dels Estats Units davant d'una possible independència d'Escòcia

La possible independència d'Escòcia és el MacGuffin de la segona temporada de La diplomática, l'excusa argumental que propulsa els conflictes polítics, les discussions al voltant de les estratègies diplomàtiques i la reflexió de fons sobre les reaccions que pot generar la separació imminent d'una nació de l'estat que l'administra. Aquesta segona entrega de la ficció creada per Debora Cahn engega just on s'havia quedat la primera, després de l'explosió del cotxe bomba que afecta, entre d'altres, el Hal (Rufus Sewell), el marit de la Kate (Keri Russell), l'ambaixadora dels Estats Units al Regne Unit. La Kate elabora la seva teoria sobre els possibles responsables d'aquest atemptat, així com de l'atac a un vaixell britànic en el golf Pèrsic que té lloc a la primera temporada. I Escòcia en podria ser una de les raons últimes. És en aquest escenari on Catalunya fa una fugaç aparició com a exemple d'un efecte en cadena de la independència escocesa i provoca alguns comentaris que deixen clar quina és la posició dels Estats Units respecte a qualsevol alteració de l'estabilitat geopolítica a la resta del món.

La diplomática va convertir-se en una de les propostes sorpresa de Netflix l'any passat, una minisèrie de vuit episodis (sis, en aquesta segona temporada) capaç de combinar l'agilitat del thriller polític que es desenvolupa des de dins dels òrgans de govern, com a L'ala oest de la Casa Blanca, amb l'atractiu del melodrama sentimental en les altes esferes de poder. A la sèrie, els vincles sentimentals entre els personatges mereixen la mateixa atenció i generen tants estira-i-arronses com les relacions polítiques entre els estats. La singularitat d'aquesta producció rau, a més, en el xoc cultural entre "dos països dividits per una llengua comuna", i en el perfil femení del personatge principal, aquesta ambaixadora "per sorpresa" que en la segona temporada insisteix que no ha arribat al càrrec com "esposa de" a través de la desatenció que presta a la seva imatge. Aquest tret identificatiu de la Kate dona lloc a un sucós debat sobre el rol de l'estètica en una dona política amb la vicepresidenta dels Estats Units, Grace Penn (Allison Janney, recordada precisament com la cap de premsa de L'ala oest de la Casa Blanca), en què discuteixen sobre si una imatge massa sòbria denota rigor professional o deixadesa de les pròpies funcions.

La sèrie també apunta a com funciona l'ètica dels nord-americans. Els protagonistes fan gala d'una exemplaritat en l'exercici de les seves funcions que en el nostre marc polític sembla més pròpia d'una política ficció. Això sí, sempre al servei de l'únic bé moral superior: la integritat del seu país. Els personatges s'equivoquen, de vegades menteixen o es deixen endur massa per l'ambició personal, una debilitat que no es valora com a negativa. Però no deixen de ser lleials a la nació. D'aquesta manera, també es naturalitza com els Estats Units, amb l'excusa de la defensa pròpia, poden acabar justificant qualsevol massacre. Però el gaudi més gran de La diplomática consisteix en compartir el procés de pensament de la protagonista, capaç de repensar una vegada i una altra solucions als conflictes diversos que se li presenten. La sèrie implica l'audiència en aquest joc: planteja un escenari, el redefineix, el culmina i, quan sembla que ja tot estigui a punt per cloure'l, de sobte esclata un gir sorpresa que ens situa davant d'un tauler de joc ben diferent. I en aquesta segona temporada, La diplomática confirma que, a l'hora d'oferir finals inesperats, és la reina dels cliffhangers.