Per què 'Dinosaur' és una bona sèrie en la representació de l'autisme

Els personatges neurodivergents s'han convertit en un arquetip habitual de les sèries d'investigació. Amb Sherlock Holmes, un referent que les adaptacions contemporànies interpreten com a Asperger, com a font d'inspiració, títols com The good doctor, El pont o Bordertown incorporen protagonistes amb trastorn de l'espectre autista. Però, lluny d'aquest model tipificat, costa encara trobar persones amb TEA en sèries de comèdia o drama de vocació més realista. Dinosaur suposa una excepció a l'hora d'incloure una protagonista autista, la Nina, en una sèrie que no va (només) sobre l'autisme.

Aquesta producció de la BBC parteix d'una idea de l'escriptora Matilda Curtis desenvolupada en col·laboració amb l'Ashley Storrie, l'actriu que interpreta la Nina, que hi aporta la seva visió com a persona dins de l'espectre i la seva experiència com a còmica. Dinosaur s'estructura en bona part com una d'aquelles comèdies romàntiques de casaments, estil La boda de la meva nòvia (2008), que tant agraden a les protagonistes. Aquí és la Nina la dama d'honor que contempla amb escepticisme com una de les persones que més adora, la seva germana Evie (Kat Ronney), és a punt de casar-se amb el seu nou xicot. Aquest escenari permet situar la protagonista en un conflicte dur per a una persona neurodivergent: la separació d'algú amb qui manté un lligam més que sòlid. La Nina intenta racionalitzar el dolor que li causa el matrimoni de la seva germana. Perquè, a qui se li acut casar-se amb un home que ha conegut tot just fa unes setmanes? Però, ¿la prudència de la Nina és lògica o obeeix a una certa gelosia per part seva?

Lluny dels estereotips i el paternalisme

Curtis i Storrie dibuixen una persona amb trastorn de l'espectre autista amb una vida força autònoma. La Nina treballa com a paleontòloga al Museu d'Història Natural de Glasgow, pren la iniciativa en el flirteig quan se sent atreta pel noi que treballa a la cafeteria i, dins d'una moderació, socialitza sense grans problemes. Aquesta independència allunya la protagonista dels estereotips o paternalismes que encara planen sobre els personatges TEA en algunes sèries que es volen realistes, com la ficció nord-americana As we see it (La nostra mirada) o el date show australià L'amor en l'espectre autista. Per altra banda, la Nina no emmascara el seu autisme com se suposa que fan sobretot les dones dins de l'espectre. En parla obertament i reacciona de forma espontània a les interaccions, sense mirar d'adaptar-se a allò que el món neurotípic considera socialment correcte. Sense banalitzar l'autisme, Dinosaur proposa una mirada neurodiversa tot qüestionant que les formes de socialització alistes (no autistes) es puguin considerar modèliques. Potser la Nina de vegades es passa de sincera, però els seus germans es compliquen la vida i malmeten les seves relacions per ser-ho massa poc.

Ni l'autisme de la Nina és el tema de la sèrie, ni la protagonista està dibuixada des de l'alterització. El personatge no es defineix, per oposició a la resta, com un "problema", com algú "especial" o "extraordinari", o com una "rareta" entranyable. Alhora la sèrie sap presentar els trets singulars de la Nina des d'un humor que els desdramatitza. Dinosaur encaixa així en aquesta nova tendència de produccions, sobretot britàniques, que inclouen personatges habitualment minoritzats o estigmatitzats en escenaris que ja no els condemnen a la marginació o al drama pur, i que aposten per encarar la seva realitat des de la tendresa, el bon humor i l'optimisme inclusiu.