'El detectiu cantant', la trencadora sèrie de culte britànica que va revolucionar la televisió

"La gent vol solucions sense pistes. Jo prefereixo les pistes sense solucions", sentencia Philip E. Marlow, l'escriptor protagonista d'El detectiu cantant (1986), que no per casualitat es diu com aquell autor de novel·les negres en què el descobriment de l'assassí era el menys important. La declaració d'intencions del personatge a qui va donar vida magistralment Michael Gambon també podria ser un comentari sobre la tendència de les sèries contemporànies a centrar-se en la resolució d'enigmes que no contenen cap mena de misteri. La mort recent de Gambon i la reestrena a Filmin d'aquesta sèrie de Dennis Potter dirigida per Jon Amiel ens han empès a revisar aquesta joia de la història de la televisió que, en la seva emissió fa més de trenta-cinc anys a TV3, ens va fer descobrir que una altra ficció serial era possible.

Aleshores, la televisió pública catalana tenia la BBC com a principal referència. Moltes de les sèries que omplien la programació eren britàniques, com també ho era el model de serial en què es va inspirar Poblenou i la ficció de sobretaula pròpia. Però El detectiu cantant es distanciava de totes aquestes escoles. La proposta de Potter té poc a veure amb la tradició realista de la televisió d'aquell país, ni tampoc aspira a l'aura de prestigi de títols com Retorn a Brideshead. El protagonista d'El detectiu cantant és un escriptor que, com li passava al mateix Potter, pateix una greu afecció dermatològica que l'obliga a romandre mig paralitzat en un llit d'hospital. La seva experiència com a malalt en el centre sanitari es trena amb els records de la infància que encara el traumatitzen i la trama de la novel·la amb el mateix títol que la sèrie que va reescrivint a la seva ment. Potter ens servia, doncs, una sèrie de sis episodis que bàsicament passa al cap del protagonista. Fins i tot en la narració en temps present es difumina la frontera entre realitat i imaginació d'en Philip quan, en algunes escenes, el personal mèdic o la resta de malalts arrenquen a cantar. El detectiu cantant demostrava que la televisió també pot ser un territori fèrtil per als experiments metanarratius i la hibridació significativa dels gèneres.

La dimensió musical

A més, Potter introduïa una dimensió musical a la sèrie com no havíem vist mai, sobretot els que desconeixíem la seva obra anterior. Al contrari dels musicals tradicionals, aquí els temes no són originals sinó que formen part del cançoner vital del protagonista. Melodies que ha sentit a casa, a la ràdio o en els pubs des de petit irrompen en el seu corrent de consciència, interpretades en playback pel seu alter ego novel·lesc o pels personatges que l'envolten, a fi d'il·lustrar estats emocionals concrets. Només un altre cineasta, el també recentment desaparegut Terence Davies, ha sabut honorar així de bé tota una tradició musical anterior al sorgiment del rock'n'roll com a vertebradora de paisatges emocionals arrelats a l'imaginari popular.

El detectiu cantant també sobtava per la frontalitat, encara ara insòlita, amb què es representaven les frustracions i anhels sexuals del protagonista, en un retrat molt freudià de com la por a la sexualitat femenina, començant per la de la pròpia mare, pot projectar-se en la construcció literària d'estereotips misògins com el de la femme fatale.

Revisar El detectiu cantant en anglès (per ara, només disponible a Filmin amb subtítols en castellà) també permet resoldre un dubte que planava sobre la versió en català: en què xerraven els personatges dels flashbacks ambientats en la infantesa del protagonista que a TV3 es van doblar al mallorquí.