Per què costa tant trobar un lavabo públic en condicions en una gran ciutat?

La primera temporada de How to with John Wilson va aterrar en plena pandèmia. Era una època adient per enganxar-se a aquesta docusèrie en primera persona en què un cineasta curiós i curull d'empatia ens endinsa en cada episodi en el funcionament d'un aspecte rutinari de Nova York. Des del títol, John Wilson atorga una formulació de tutorial a qüestions que es donen per sabudes o sobre les quals ningú no s'interroga. Com s'instal·la una bastida, per exemple, el punt de partida del segon episodi de la primera temporada, aquell en què la majoria ens vam rendir a Wilson. Vam descobrir un documentalista que no només era capaç d'aixecar una història apassionant de l'estructura més banal. També restaurava un sentiment que fins fa poc, abans que la globalització comencés a fer estralls, anava indefectiblement associat a l'experiència de viure en una gran urbs: aquella capacitat de meravellar-se, de sorprendre's davant de la troballa d'escenaris, situacions o persones inesperades o desconegudes.

Wilson, de fet, aplica a l'estructura de la sèrie un dels principis bàsics de l'avantguarda a l'hora de relacionar-se amb la ciutat, el de la deriva situacionista. Es tracta de moure't per la geografia urbana sense planificació, obert a nous descobriments que t'eixamplin la ment. Amb aquesta brúixola, en un episodi de How to with John Wilson, pots començar preguntant-te com se segueix un esdeveniment esportiu i acabar fent-te amic d'algú que conrea carabasses gegants per a concursos, com succeeix al tercer episodi d'aquesta última temporada. La descoberta de tota mena de persones singulars i excèntriques, a qui Wilson mai observa per sobre l'espatlla ni des de la distància irònica sinó des d'un interès genuí, ha estat una altra de les claus d'aquesta docusèrie.

La privatització de l'espai públic

La segona i la tercera temporada de How to with John Wilson no han assolit l'èxit de la primera. S'explica en part pel canvi de conjuntura. Però també perquè la sèrie ha perdut en aquestes dues següents entregues part de l'efecte de frescor i sorpresa que enganxava de la primera. La itinerància lliure de Wilson ha acabat adoptant una estructura previsible, amb aquest anar a parar sovint a associacions o convencions de gent amb gustos extravagants i amb la constant de cloure cada episodi amb una lliçó d'autoajuda. Segueixen sent inesperats els moments en què la vida del protagonista es cola per una escletxa del relat. I de vegades enyores que Wilson no se centri exclusivament en el tema que serveix d'excusa a l'episodi. Per exemple, en el que inaugura aquesta temporada, Com trobar un lavabo públic, apunta a fins a quin punt pots fer un diagnòstic de la progressiva privatització de l'espai públic i de l'escassa preocupació d'un ajuntament pels seus ciutadans tot investigant la situació i l'estat dels vàters públics d'una ciutat, en un relat que el porta, de forma prou coherent, a parlar de festivals de música (l'infern del pixum) i que finalitza en una plataforma subterrània de llançaments de míssils en què resideix un home. Una trajectòria gens previsible pel que fa als continguts, però amb una estructura que ara ja anticipem. I al final trobes a faltar que no aprofundeixi més en la qüestió dels vàters a la ciutat, com quan feia recerca sobre les bastides.

Potser conscient de la seva tendència a repetir-se, Wilson es reserva el penúltim episodi d'aquesta tercera temporada per dur a terme un gir metareflexiu sobre fins a quin punt ell mateix recorre molt més a la ficció i a les escenes preparades del que fa entendre. Una última sorpresa, aquesta sí que inesperada, per part d'un creador que sap abaixar la persiana de la seva sèrie a temps.