La sèrie inspirada en Shakira que no va sobre Shakira

"Les factures no menteixen", afirma la Sara (Carmen Machi), la protagonista de Celeste, convençuda que aquests papers desvelen més de les persones que no pas un perfil psicològic. El personatge que centra la nova sèrie de Diego San José és una inspectora d'Hisenda a punt de prejubilar-se que compleix amb la imatge més arquetípica d'aquest tipus de funcionari. A primera vista, dins d'un espectre de grisos, encarna la grisor més extrema, la dona sense cap atractiu aparent que abraça la rutina de la seva vida ensopida. La Sara té tan poc carisma que ni tan sols inspira el nom de la sèrie que protagonitza.

En el primer episodi dels sis que conformen aquesta producció de Movistar Plus+ només sembla entusiasmar-se quan comenta amb un company de feina el llibre sobre dret tributari que ella mateixa va escriure fa anys. Però rere la grisor aparent, la Sara és una crac en el seu territori. Fins al punt que el seu cap li proposa una última feina abans que es retiri definitivament. Investigar la Celeste del títol, una cantant mexicana de fama mundial que manté una relació amb un jove empresari espanyol. Hisenda sospita que l'estrella internacional resideix a l'Estat però no ho declara per no pagar els impostos corresponents. A la Sara li tocarà demostrar que l'artista hauria passat com a mínim 184 dies a Espanya, i per tant li correspon la mateixa obligació tributària que a qualsevol altre ciutadà.

Amb un punt de partida que recorda inevitablement el cas Shakira, tanmateix, Celeste no pretén ser una dramatització del suposat frau comès per la cantant colombiana, un assumpte ja arxivat per la justícia. Ans al contrari, la sèrie segueix el patró tan vist a les ficcions policíaques al voltant d'un agent a punt d'acabar la seva trajectòria professional que té l'oportunitat de resoldre un últim crim sonat, que a més el rescabali d'un fracàs anterior que encara li cou. En el cas de la Sara, l'espineta clavada és una investigació a un esportista famós, un tal Figueroa, que se'n va anar en orris.

San José assumeix el repte de convertir una figura avorrida en el motor d'una investigació emocionant. Responsable de sèries com Vota Juan, el creador aconsegueix un equilibri de tons gens fàcil d'assolir. La Sara no trenca en cap moment el seu rol d'inspectora d'Hisenda perfectament preparada, però a través de la investigació i de tot allò que remou es va desvelant una dona amb més complexitats de les aparents. Alhora, San José aprofita per posar sobre la taula les contradiccions que tenim com a societat que odia Hisenda però no vol renunciar a l'estat del benestar.

Aquesta paradoxa també es treballa des del contrast entre la dona madura però responsable que, tanmateix, genera un cert rebuig al seu entorn i la famosa que desperta l'adoració de milions de persones malgrat ser una estafadora. La sèrie intenta entendre sense alliçonar ni justificar per què la gent corrent prefereix una celebritat que els roba a una persona corrent que treballa per garantir el funcionament de les administracions públiques que els fan la vida més fàcil. A la finor de l'escriptura de San José, Oriol Puig i Daniel Castro cal sumar-hi la bona feina d'Elena Trapé en la realització i l'encert de tots els intèrprets, no només Carmen Machi, sinó també secundaris esplèndids com Manolo Solo.

Quentin Tarantino es va marcar un punt quan, després de firmar la pel·lícula més cool dels anys noranta, Pulp fiction, va decidir atorgar el protagonisme del seu següent llargmetratge a una senyora de mitjana edat afrodescendent. En certa manera i des d'un altre registre, Celeste podria ser la Jackie Brown de Diego San José.