¿És tan bona, la sèrie que tothom diu que és tan bona?

L'últim episodi de la primera temporada de The Bear ens havia deixat clar que la nova entrega no seguiria en un dels territoris que havien fet especial aquesta sèrie creada per Christopher Storer: reivindicar l'excel·lència culinària des d'un local d'entrepans de barri. Carmen Berzatto (interpretat per Jeremy Allen White) és un xef estrella i té lògica narrativa la seva voluntat d'ascendir, de nou, en l'escalafó gastronòmic. La segona temporada segueix el difícil camí per arribar a la inauguració final d'un nou restaurant de prestigi a Chicago per part de Berzatto i el seu equip habitual. La sèrie manté algunes de les constants que l'han convertida en un títol de culte. Es continua insistint en les dificultats materials per tirar endavant un negoci, des de la (manca de) liquiditat fins als munts de paperassa administrativa, passant per les previsions de personal i intendència. Tot plegat mentre se subratlla que organitzar un equip té molt a veure amb una gestió del caos.

The Bear adopta aquesta vegada una narrativa típicament nord-americana d'acompanyar un equip de secundaris o perdedors en el procés d'assolir una victòria en l'alta competició. La comparació esportiva no és gratuïta si tenim en compte que la xef Sydney (Ayo Edebiri) llegeix un llibre d'autoajuda sobre com assolir el triomf escrit per un entrenador de bàsquet. Aquí és on The Bear posa de manifest una de les seves contradiccions més carregoses. En la història d'un xef que deixa enrere l'ambient tòxic de l'alta gastronomia, se succeeixen els relats i les retòriques sobre com assolir el triomf en els negocis.

La sèrie insisteix en la idea de presentar diferents secundaris que, com el Carmen, van brillar abans d'estavellar-se i renéixer de nou. Els seus relats comparteixen la idea de defensar la humilitat i la disciplina com a claus indiscutibles per a un èxit a llarg termini. Una hipòtesi prou indiscutible, però que es presenta a través d'unes retòriques que sovint s'aproximen a la ridiculesa de tots aquells milionaris que diuen haver començat a treballar en un garatge. La sèrie insisteix en la importància de confiar i escoltar la gent del teu equip. Alhora que en paral·lel exalta l'autoexplotació laboral amb l'excusa d'assolir una eficiència extrema. "Cada segon compta" és el lema militar que adopten els protagonistes de The Bear sense immutar-se. Tanmateix, l'últim episodi sembla apuntar a una tercera temporada en què potser es revisarà aquesta visió de la feina incompatible amb mantenir una mínima vida personal.

Dels entrepans al caviar

A The Bear han passat de preparar entrepans de vedella a servir aquell caviar que no és ben bé caviar. Coherent amb aquest precepte, la segona temporada també inclou un episodi gurmet, el sisè, un flash-back a un àpat familiar de Nadal que dura el doble que la resta de capítols i que compta amb un seguit de convidats de luxe, de Bob Odenkirk a Jamie Lee Curtis. Tots plegats al servei d'un psicodrama familiar d'interpretacions extremes, a la manera de cert cinema dels seixanta i setanta, en què Storer trasllada a una vetllada familiar l'estat de caos i de pressió sempre a punt d'esclatar de la cuina del restaurant.

Aquest episodi respon també a una de les pitjors obsessions de la ficció audiovisual contemporània, sobretot la serial. Aquella mania d'atorgar una història d'origen a absolutament tot i tothom, un recurs dramàtic que, de vegades, més que injectar complexitat als personatges redueix la seva psicologia a un trauma familiar concret. La sèrie també manté els episodis de degustació, lleugers i més apetitosos: com aquell en què la Sydney passeja per Chicago fent tastos en locals ben diversos, i el que el Marcus (Lionel Boyce) s'escapa a Copenhaguen per ampliar la seva expertesa en les postres.