Netflix és el mal a la nova temporada de 'Black mirror'

Ja fa gairebé dotze anys que Black mirror va irrompre al panorama serial per sacsejar-lo a fons. El britànic Charlie Brooker reflotava el poder de la narrativa de ciència-ficció i el to moralista de formats antològics clàssics com La dimensió desconeguda per explorar des del pessimisme les derives de la societat tecnificada i hiperconnectada contemporània. Més d'una dècada i cinc temporades després, Black mirror ha perdut aquella capacitat d'impacte. ¿Ens hem avesat a viure en una distopia tecnocapitalista? ¿La sèrie ha esgotat el seu potencial per sorprendre? ¿Ha estat víctima de la sobreabundància de ficcions i de la fatiga de l'audiència? Aquestes i altres raons expliquen que Black mirror ja no generi aquella expectació d'abans, tot i que segueix atraient moltíssims espectadors.

Brooker ha volgut inaugurar la sisena entrega amb un episodi, LaJoan és horrible, prou explosiu, i aquest cop apunta a la plataforma mateixa que produeix i acull la seva creació des de la tercera temporada, Netflix. La Joan (Annie Murphy) en qüestió és una executiva qualsevol que no té gaires miraments en acomiadar una de les treballadores, s'avorreix amb la seva parella i somnia amb tenir una aventura amb el seu ex. La Joan és força horrible i alhora molt real, fins al punt que Streamberry, la plataforma sòsia de Netflix a la ficció, acaba creant una sèrie sobre ella en què recrea tal qual i gairebé en temps real aquests esdeveniments poc exemplars de la seva vida. Brooker desplega aquí el seu talent pels girs sorpresa en una estructura en abisme i el gust pels canvis de gènere en un mateix episodi. A LaJoan és horrible passem del drama fosc a la comèdia negra tot aturant-nos en la reflexió metanarrativa sobre el control i l'abús que les grans plataformes i les productores exerceixen sobre els nostres drets d'imatges, dels ciutadans comuns però també de grans estrelles com Salma Hayek, que apareix interpretant-se a ella mateixa. La lliçó moral en aquest episodi va de llegir-se la lletra petita quan es firma un contracte de subscripció... Tu tampoc ho fas, oi?

Homenatge al cantant de Boney M.

El segon episodi, Loch Henry, també dispara contra una de les tendències de la producció de plataformes, l'afecció desmesurada pels true crimes i el morbo escabrós que desperten. Ho fa des d'una proposta més lligada al terror, en què una jove parella torna al poble d'on és originari el noi per filmar un reportatge sobre uns crims que hi van tenir lloc. Els més avesats a aquest tipus de narratives podran anticipar en un moment concret el factor sorpresa, el que no impedeix que la història desprengui certa incomoditat malsana. El tercer episodi, Més enllà del mar, és un melodrama masculí ambientat als anys seixanta al voltant de dos astronautes en missió de llarga durada i les rèpliques amb què poden tornar virtualment a la Terra per passar un temps amb la seva família. A partir d'aquí, la sèrie deriva cap a l'altra característica destacada d'aquesta sisena entrega, el retorn al passat. En el quart episodi, Mazey day, tornem a fer una incursió en el terror en la proposta menys Black mirror de totes, atès que amb prou feines explora el potencial perillós de la tecnologia i articula l'enèsima crítica a la naturalesa depredadora dels paparazzis, inscrita, això sí, en un relat fantàstic. Més convincent resulta Demon 79, l'episodi més estimulant d'aquesta tanda, amb la seva barreja de terror humorístic satànic, apocalipsi infernal, revisió de l'Anglaterra costumista dels setanta des de l'òptica racial i homenatge al cantant de Boney M.