'Bellas Artes', una sèrie que ven com a políticament incorrecte un discurs ranci

Tot i que es van donar a conèixer amb films com El ciudadano ilustre (2016), els argentins Mariano Cohn i Gastón Duprat s'estan fent populars sobretot amb les sèries televisives. Amb pocs mesos han encadenat les dues temporades d'El encargado (2022-2023), Nada(2023) i l'acabada d'estrenar Bellas Artes, una producció original de Movistar Plus+. Les tres sèries i la majoria dels seus films comparteixen un seguit de característiques que fan molt identificables les obres d'aquesta parella. En tots els casos tenim un protagonista de mitjana edat amb un cert deix misantrop, un personatge que s'autopercep com a políticament incorrecte, però que resulta més aviat ranci. Fins i tot mesquí. Són homes en guerra amb un món que consideren que no està a l'altura de la imatge que tenen d'ells mateixos: la majoria de la gent els resulta idiota, mediocre, molesta. En algun escenari, poden tenir raó. Però això tant li fa.

A Bellas Artes, apareix l'enèsima encarnació d'aquest tipus de personatge. Antonio Dumas (Oscar Martínez) es presenta al concurs per accedir a la plaça de directiu d'un museu espanyol d'art contemporani, al costat de dos candidats més, una dona afrodescendent i una persona no binària. El protagonista exposa davant del tribunal que com a home blanc, hetero i vell, "que no encaixa en el que és políticament correcte", és la tria realment arriscada... i aconsegueix el lloc. Sembla que els creadors volen ser crítics amb una suposada tendència a atorgar feines per qüestions d'identitat i no pas pel currículum. La paradoxa està en el fet que en cap moment queda clar quins són els mèrits professionals del protagonista masculí, mentre que se subratlla que la candidata afrodescent només és capaç de parlar de qüestions vinculades a la integració d'identitats minoritzades i la persona no binària simplement es manifesta en l'ús d'un llenguatge inclusiu i transgressor.

Com que resultaria massa ridícul que el director d'un museu d'art contemporani repetís els tòpics desgastats i rancis sobre aquesta disciplina, Dumas no es mulla gaire respecte a les exposicions i obres que configuren el museu que dirigeix. De fet, no sabem mai quin és el seu posicionament pel que fa als diferents corrents estètics actuals. A Bellas Artes, Cohn i Duprat repeteixen la seva personal pràctica de la comèdia de situació en què el protagonista es veu immers en cada episodi en un problema del qual acaba sortint-se a través d'algun ardit o alguna estratègica picaresca. Els diferents conflictes volen reflectir contradiccions actuals del món de l'art, des del boicot a les estàtues de figures històriques polèmiques als límits de l'artivisme que vol canviar el món sense moure's d'un museu. Algunes qüestions resulten d'allò més vàlides i oportunes. Però Cohn i Duprat són incapaços de generar cap debat mínimament profund o punyent, i es queden amb l'acudit fàcil o amb el discurs més superficial i reaccionari sobre aquests assumptes. A Dumas li suposen una nosa insuportable problemes habituals en una institució artística, les reivindicacions sindicals dels treballadors incloses.

La sèrie ens presenta com a contestatari algú que sembla més aviat inepte per encapçalar un museu. Com pot ser que, en un camp que té com a principal estrella Damien Hirst, ningú sàpiga com preservar un animal mort en una exposició? I, com sempre també en les obres de Cohn i Duprat, les úniques persones positives són les subalternes. Personatges sense cap agència ni profunditat psicològica que no molesten perquè treballen al servei del protagonista.