'Mi reno de peluche': què fer quan algú t'assetja amb 40.000 e-mails

Quan encara era a la vintena, l'escocès Richard Gadd va convidar un dia una desconeguda a fer un te. Al llarg dels següents quatre anys, la dona va arribar a enviar-li 41.071 correus electrònics, 106 folis de cartes, 46 missatges de Facebook, 744 piulades i 350 hores de missatges de veu. El còmic ha convertit aquesta terrible experiència d'assetjament en una sèrie que parteix de l'humor per endinsar-se en territoris molt foscos. Mi reno de peluche (Baby reindeer) és una de les sorpreses de la temporada, una sèrie que connecta amb dos dels millors títols recents de la ficció televisiva britànica. Com Fleabag, de Phoebe Waller-Bridge, Mi reno de peluche va ser un one man show que Gaad va presentar al Festival Fringe d'Edimburg abans d'esdevenir sèrie televisiva. I, a la manera d'aquella comèdia, també conserva aquest toc de complicitat amb l'audiència pròpia dels formats més íntims i autoficcionals que es relaten en primera persona. Però, sobretot a partir del quart i excel·lent episodi, la proposta de Gaad també recorda Podria destruir-te, de Michaela Coel, en la revisió dels efectes de l'abús en el protagonista, entrelligats amb qüestions com la confusió respecte a la pròpia sexualitat, l'exposició mediàtica o artística i l'ús de la ficció per explorar la construcció d'una narrativa pròpia respecte a un assumpte encara poc explicat des d'aquesta perspectiva personal.

Com en el seu espectacle teatral a Edimburg, Gaad encarna una versió fictícia d'ell mateix, en Donny, l'aspirant a professional de la comèdia que s'embarca sense buscar-ho en una odissea emocional traumàtica. Li dona la rèplica una tremenda Jessica Gunning com a Martha, la dona solitària amb qui en Donny, cambrer d'un bar, entaula una conversa més per pena que per cap altra cosa. La sèrie ressegueix el procés a través del qual la Martha passa de coneguda que transmet certa simpatia a assetjadora agressiva omnipresent que altera la vida i la salut mental del protagonista.

Lluny dels codis del 'thriller' criminal

La figura de l'assetjadora no és una novetat a l'audiovisual. Als anys noranta, els thrillers es van omplir de protagonistes perilloses en aquest aspecte com les d'Atracció fatal, La mà que bressola o Dona blanca soltera busca. Però Mi reno de peluche s'aparta dels codis del thriller criminal per mostrar una experiència més quotidiana i ordinària d'assetjament que els altres no es prenen seriosament. A la sèrie es torna recurrent l'escena en què en Donny acudeix a la policia perquè li solucionin un problema que el seu entorn contemplava més com un escenari divertit que com un episodi de violència contínua. Per altra banda, Gaad, amb l'ajuda de Gunning, ofereix un retrat profund i complex de la seva assetjadora, una persona trastornada capaç de disparar amb la contundència imparable d'una metralladora la ràbia verbal més extrema, i que, tanmateix, també desperta certa compassió.

En els moments més interessants de la sèrie, el creador es desmarca de l'oposició tradicional entre agressora i víctima per deixar palès fins a quin punt el seu personatge té punts en comú amb la Martha, i fins i tot desenvolupa una connexió estranya amb la dona que el turmenta. La introducció d'una altra història del passat d'en Donny en el quart episodi resignifica la situació d'assetjament i obre les portes perquè Gaad ens submergeixi en un impressionant viatge d'autoexploració personal pels racons més foscos, estranys i dolorosos de la vulnerabilitat humana.