'Autodefensa': les eufòries i les ressaques de la sèrie més polèmica

A l'episodi Odiar a los hombres, les protagonistes i cocreadores d'Autodefensa, Berta Prieto i Belén Barenys, fan pedagogia perquè les nenes es rebel·lin contra l'obligació que se'ns inculca a les dones d'estar sempre amatents a ajudar els homes, pobrets. En altres capítols com Sentirse deseada, Fantasía o Volver a casa escometen l'autocomplaença masculina pel que fa a les relacions sexuals a partir de posar en evidència el vessant més patètic dels personatges mascles. És una estratègia de subversió feminista més eficaç que la de presentar alguns homes com a figures violentes o agressives, ja que aquesta identificació no sol incomodar els al·ludits perquè no els desempodera.

Autodefensa, la segona sèrie original de Filmin, entronca amb tantes altres ficcions recents creades per dones que desmunten els imaginaris masculins i trenquen el tabú de la representació explícita del sexe i el cos femení no tant a partir de la transgressió com des de la desdramatització. Les protagonistes es posicionen des d'un feminisme contemporani que conjuga no renunciar a veure's estupenda segons els cànons estètics amb la llibertat de mostrar-se antipàtica, poc complaent i contradictòria.

La Berta i la Belén no oculten en cap moment el lloc des d'on s'expressen, un ambient de joventut moderna de Barcelona més pròxima a la cultura dominant, tot i que precària, que a l'underground. Per això l'adjectiu punk no és el que més escau a la sèrie. També per aquesta raó l'episodi que articula una denúncia política explícita resulta el menys convincent. La força d'Autodefensa radica en l'autorepresentació sense embuts i des de dins de l'univers de les protagonistes, tot i que al capítol Actos colectivos descriu el món del cinema i la seva omertà pel que fa a l'assetjament sexual a partir d'una veu en off externa, com si una sèrie com aquesta i els seus responsables no en formessin part. Les protagonistes s'integren de manera convincent en la narració, tot deixant clar que no volen ser ni víctimes ni heroïnes d'un relat sobre els abusos. I fins aquí, a favor. Però l'argumentació amb què justifiquen la seva actitud acaba tenint un biaix fal·laç, atès que allò que ha mogut el Me Too no té tant a veure amb el privilegi, que en alguns casos també, com amb l'acció col·lectiva, el suport dels mitjans i, no ho neguem, el coratge individual de moltes dones.

L'angoixa generacional

Autodefensa trasllada les formes de comunicació de la joventut al format serial sense emmotllar-se a les convencions habituals. Fragmentada i heterogènia, el to bascula del desvergonyiment a l'hedonisme, passant pel rigor documental que testimonia la convivència quotidiana amb l'angoixa de tota una generació. La sèrie dispara frases, diàlegs i escenes contundents. Però també excel·leix a l'hora de teixir estats emocionals més abstractes. Poques sèries plasmen tan bé l'experiència juvenil com un deambular entre l'eufòria i la ressaca. Els episodis 5 i 10, que clouen respectivament les dues entregues d'Autodefensa, conformen les dues cares de la moneda d'abraçar una nit de festa com si s'hagués d'acabar el món. A Ser un concepto, els personatges van endinsant-se en una dimensió com suspesa en el temps, letàrgica, en una estranyesa subratllada pel punt de vista tangencial de la càmera, els jocs amb els clarobscurs i aquella limusina vigilant que sembla escapada del film Holy Motors. El capítol Buscando after, en canvi, encadena l'atzarosa successió de casualitats felices que allarguen una nit de festa fins ben sortit el sol, en el més semblant a un estat de gaudi perfecte en què no cal que passi res de significatiu. Per rematar-ho, l'escena final visualitza una de les maneres més comunes, i menys representades, amb què una parella d'amigues acaba una jornada de marxa compartida. Els vincles femenins també són això.