Arnold Schwarzenegger triomfa a Netflix i així ho agraeix al públic espanyol

Els herois del cinema d'acció dels vuitanta es traslladen a la petita pantalla. Sylvester Stallone va estrenar fa poc Tulsa King, i ara Arnold Schwarzenegger, als 75 anys, debuta en el món de les sèries televisives amb Fubar, una creació de Nick Santora al servei del protagonista de la saga Terminator que està triomfant a Netflix. Ens trobem davant una remescla de grans èxits del cinema de Schwarzenegger, sobretot de Mentides arriscades (1994), aquella comèdia d'espies de James Cameron sobre un agent secret que mantenia amagada la seva identitat a la família. Aquí Arnie dona vida a un empleat de la CIA, en Luke, que treballa d'incògnit fins al punt que ni tan sols la seva exdona, de qui continua enamorat, ho sap. La novetat està en el fet que la seva filla Emma (Monica Barbaro) segueix les seves passes. Exerceix igualment d'agent de la CIA... sense que ho sàpiga el seu pare fins ben entrat el primer episodi.

Fubar es mou en un marc geopolític propi dels anys vuitanta: els llatinoamericans són perillosos traficants d'armes que s'entreguen a complots de terrorisme nuclear, i Romania es presenta com si la Unió Soviètica no hagués caigut fa dècades. Arnold extermina els habitants d'aquests països amb una banalitat esparverant. En aquest aspecte, la sèrie encaixa en aquella descripció que feia La Trinca a la cançó Massacre i aniquilació (1985) d'aquest tipus de films i dels seus protagonistes "catxes i d'idees força fatxes". L'actualització d'un imaginari propi d'un altre segle es duu a terme amb el suposat contrapunt que encarna l'Emma, una dona jove i ressentida, en principi, amb el tarannà patriarcal del seu pare. Però la inversió de rols i el recanvi generacional que suposa el protagonisme de la noia no es tradueix en una impugnació del model original. L'Emma va descobrint que s'assembla molt més del que desitjaria al pare. Ella també gaudeix d'una feina que li resulta més excitant que la vida domèstica, i s'adona de com això afecta la relació amb el seu xicot, en Carter (Jay Baruchel), a qui tampoc ha explicat res del seu ofici real. El principal conflicte dramàtic està en si l'Emma acabarà deixant en Carter, tal com, de fet, sempre ha desitjat en Luke, que el veu com un mitjacerilla i el menysté perquè representa la seva antítesi de masculinitat: és més intel·lectual que violent, més delicat que agressiu.

La perspectiva humorística

L'altra adequació dels films clàssics de Schwarzenegger a les tendències de les sèries té a veure amb el protagonisme col·lectiu. Al voltant d'en Luke i l'Emma es mou un equip que garanteix la presència de personatges diversos i més atractius per a altres tipus d'espectadors: hi ha l'agent ben plantat i amb altes capacitats, la seva col·lega lesbiana que fa acudits grollers i el set-ciències tímid que s'angoixa quan entra en acció. Tots plegats contribueixen a què la sèrie funcioni com una comèdia d'acció d'aquelles on una colla d'espies viu aventures en missions arreu del món. La perspectiva humorística fa més digerible el gust de refregit i, en alguns moments (el conflicte en una presó turca, l'apunt de si la violència indiscriminada dels nord-americans contribueix a generar nous terroristes internacionals), sembla que Santora s'acosti a la paròdia o la crítica dels tics d'aquest gènere. Però només és una il·lusió... D'altra banda, l'audiència de Netflix sembla encantada amb la proposta. Fubar encapçala des de fa dies la llista de les sèries més vistes de la plataforma. I Arnold Schwarzenneger fins i tot ho ha agraït des del seu compte de twitter, tot recordant com de bé s'ho va passar en el rodatge de Conan el Bàrbar (1982) a l'estat espanyol.