Com construir 1.000 habitatges nous al centre d'una capital europea

Durant la darrera campanya electoral, el nom de la Bauhaus va esdevenir tendència a les xarxes durant un parell de dies per la polèmica a propòsit del punt dedicat a l'habitatge en el programa de Vox. El partit d'ultradreta mostrava el seu refús a la Nova Bauhaus Europea, el projecte de la Comissió Europea per afrontar des de l'arquitectura, el disseny i l'urbanisme els reptes davant l'escenari econòmic, social i mediambiental contemporani. Un moviment ideat per Ursula von der Leyen per, sembla, reflotar els fonaments de l'escola creada per Walter Gropius a Weimar el 1919. La Bauhaus originària va revolucionar els conceptes de l'arquitectura i el disseny industrial quan va posar el talent dels seus creadors al servei de trobar solucions d'habitatge adients per a l'Europa de la postguerra, a més de fer accessibles per a tot el poble, i no només per a les elits, uns dissenys industrials innovadors i pràctics.

En l'imaginari popular, qui millor ha transmès –i fins i tot rendibilitzat– la idea originària de la Bauhaus ha estat el disseny i l'arquitectura nòrdics. Així que té sentit que sigui una sèrie noruega, The architect, dirigida per una creadora danesa, Kerren Lumer-Klabbers, la que qüestioni l'urbanisme actual i la deriva dels grans despatxos d'arquitectura. Aquesta producció ens situa en un futur distòpic proper, molt proper, en què ha esdevingut gairebé impossible viure al centre d'una capital europea. Fins i tot, per a la protagonista, la Julie (Eili Harboe, la protagonista de Thelma de Joachim Trier, vista també a Succession), una arquitecta llicenciada a qui encara exploten com a becària a la prestigiosa empresa d'Oslo en què treballa. Quan li apugen el lloguer i li neguen la concessió d'una hipoteca, la Julie busca una solució desesperada. La troba en un aparcament subterrani. En les ciutats del futur pròxim, tan conscienciades amb el medi ambient, ja no hi ha cotxes, així que centenars de ciutadans sense casa s'han reapropiat de l'espai buit dels pàrquings, on malviuen en compartiments precaris. Aquí la Julie es fa amiga de la Kaja (Ingrid Unnur Giæver), una jove que de dia treballa de maniquí en l'aparador d'una botiga de luxe i al vespre boicoteja les mostres d'arquitectura hostil de la ciutat. Quan s'obre un concurs per a projectes que trobin solucions per construir mil habitatges nous al centre d'Oslo, la Julie veu oberta la seva finestra d'oportunitat per convertir-se, per fi, en una arquitecta de prestigi. Per què no adequar els aparcaments per a aquests habitacles? Però, fins a quin punt aquesta solució es contradiu amb els seus principis?

The architect ofereix una mirada crítica a aquest món de l'arquitectura que honora els preceptes estètics de la Bauhaus però que n'ha oblidat els principis polítics. I ho fa coherentment des d'unes solucions estilístiques funcionals i sòbries. Ens trobem amb una sèrie de només quatre episodis que no sobrepassa els 75 minuts de durada total, amb els personatges mínims per explotar a fons una bona idea. La directora dibuixa un Oslo futurista sense necessitat de desplegar grans ambientacions ostentoses ni recorre als efectes especials. A còpia de pocs escenaris ben escollits i un bon aprofitament de la sinècdoque del pla mitjà, construeix aquesta ciutat distòpica fàcilment reconeixible. El to satíric deriva en part d'una realització que recorda força, de vegades massa, a la de The office, sobretot a l'hora de retratar les dinàmiques al lloc de treball de la Julie i el paper que hi jugarà el seu ex, també arquitecte. Però la sèrie sap mantenir fins al final la tensió respecte al dilema ètic al qual s'enfronta la protagonista.