Així es desaprofita el Harrison Ford més vulnerable

Hem reivindicat més d'un cop les sèries d'Apple TV+, una plataforma que manté la política de produir poc i de qualitat, sense gaudir tanmateix del prestigi d'altres. Ted Lasso és un dels pocs títols del seu catàleg que ha aconseguit generar conversa social. I potser per això han tornat a confiar en dos dels seus responsables, Bill Lawrence i Brett Goldstein, per tirar endavant un nou projecte, Terapia sin filtro, juntament amb l'actor còmic Jason Segel, que es reserva el paper protagonista. Segel dona vida a en Jimmy, un terapeuta encallat en la seva pròpia crisi personal d'ençà que la seva dona va morir en un accident de cotxe que decideix tirar pel dret en les sessions amb alguns dels seus clients. En lloc de seguir donant voltes als mateixos escenaris i repetir els mateixos consells, els anima a prendre decisions dràstiques que desembussin d'una vegada les seves vides. Aquest canvi d'enfocament posa en guàrdia el seu supervisor veterà, en Paul, que encarna ni més ni menys que Harrison Ford.

Ted Lasso va marcar una fita en les comèdies sobre la nova masculinitat, amb un protagonista que enfocava el lideratge de l'equip de futbol que havia d'entrenar des de valors com la bonhomia, la vulnerabilitat i les cures. Tot un canvi de paradigma en un món, els dels esports, en què és més habitual celebrar l'agressivitat, l'hermetisme emocional i la competició salvatge. Terapia sin filtro, en canvi, se situa en un entorn redundant, una consulta psicològica on ja es tracta de parlar a cor obert, assumir els problemes i escoltar l'altre. Tanta insistència amb el "Vols que en parlem?", tant ser sincer amb les emocions i tantes segones oportunitats atorgades, converteixen Terapia sin filtro en una sèrie més carregosa que no pas empàtica o divertida. Els seus creadors ni tan sols gosen explorar els límits de la teràpia excessiva o del dràstic canvi de mètode que du a terme en Jimmy... fins a l'últim minut del darrer episodi. El reclam in extremis per a la segona temporada és l'únic conflicte interessant que es planteja en deu episodis.

Asseguts al divan

El canvi de cicle en el món de les sèries ja va venir, en part, d'asseure al divan l'arquetip de l'home dur per excel·lència, el gàngster, a Els Soprano. Harrison Ford també representa a la seva manera una masculinitat clàssica, menys agressiva i més de seductor murri. Ens trobem davant de la seva primera incursió significativa en una sèrie (juntament amb 1923, pendent d'estrena al nostre país). Un altre problema de Terapia sin filtro prové de com en són d'arquetípics la majoria de personatges, perfilats segons l'agenda nord-americana de la diversitat hegemònica. A Ford li toca el rol tan suat en les comèdies dramàtiques del vell un xic rondinaire però amb un gran cor. El personatge, a més, ha d'afrontar un Parkinson incipient alhora que intenta refer els vincles amb una filla adulta a qui va desatendre com a pare.

El seu paper convidava a celebrar un Harrison Ford crepuscular com no l'havíem vist mai. De fet, l'actor mostra el seu potencial en aquest terreny en diverses escenes, com quan balla amb la filla i el seu rostre s'amara d'un sentiment enterrat durant dècades, o com quan descobreix el gust del sidral mentre xerra amb la filla d'en Jimmy. Malauradament, Terapia sin filtro es mou encara per certes inèrcies de la sitcom: els diàlegs condueixen la narrativa, i la realització i l'edició són d'una funcionalitat enervant. Uns creadors amb una mica de coneixement s'haurien posat al servei de fer lluir aquest Harrison Ford que mostra la seva faceta més vulnerable. Quina oportunitat més desaprofitada.