'Vida perfecta': ¿i si un cop ets mare no t'estimes la criatura?

'Vida perfecta'

De Leticia Dolera per a Movistar+. En emissió a Movistar+

"És que no em surt ser mare!", esclata plorant la María en un moment de la segona temporada de Vida perfecta, la sèrie de Leticia Dolera al voltant d'una dona soltera, interpretada per ella mateixa, que decideix tenir un fill després de quedar-se embarassada sense buscar-ho d'en Gari (Enric Auquer), un jove amb discapacitat intel·lectual. Hi ha tota una fornada recent de sèries, la majoria firmades per dones, que posen en evidència com l'experiència real de tenir una criatura té molt poc a veure amb la visió idealitzada i de color de rosa que es ven de la maternitat. En aquesta nova remesa d'episodis, Vida perfecta entronca amb aquesta inquietud, tot i que no se situa en el territori més explícit de l'humor a la manera d'altres comèdies de la criança recents com la molt recomanable The letdown de Sarah Scheller i Alison Bell o Mira lo que has hecho de Berto Romero.

Des d'una perspectiva desdramatitzadora, Dolera trenca el silenci que envolta el seguit d'emocions negatives que et poden aclaparar quan esdevens mare. La María se sent atrapada en un bloqueig emocional davant del seu bebè, un infant finalment desitjat però que li genera un escenari de profunda incertesa davant del present i del futur. Al malestar emocional s'hi afegeix la inseguretat estètica i sexual respecte al propi cos després del part, i en concret respecte a la vulva. Vida perfecta verbalitza aquest tabú de sentir-se incòmoda amb l'aspecte dels teus genitals fins al punt de no ser capaç ni de mirar-los ni de deixar que te'ls mirin. Com a María, Leticia Dolera escenifica un gest a penes visibilitzat a la ficció quan parlem d'autoestima femenina: el de posar-se un mirall davant del cony i sentir-se bé, per fi, davant del reflex d'aquesta part vital del cos.

Vida perfecta va ser la primera sèrie de l'estat espanyol que entroncava amb les noves tendències de les ficcions televisives creades per dones, de Girls a Fleabag, en la seva aposta per l'autorepresentació. La Dolera directora i guionista es reserva com a actriu un personatge que en cap cas resulta modèlic ni ideal. Vida perfecta recull una altra de les virtuts d'aquesta nova ficció feminista: la narrativa trenca amb la inèrcia de posar-se al servei d'un únic personatge i reivindica el protagonisme femení col·lectiu, que la María comparteix amb la seva germana Esther (Aixa Villagrán) i amb la seva millor amiga, la Cris (Celia Freijeiro). En una altra subtrama d'aquesta temporada, seguim les dificultats de l'Esther per mantenir una relació amb una parella força més gran, la Julia, una oftalmòloga al caire de la menopausa a qui dona vida una sempre esplèndida Míriam Iscla. Costa no llegir la seva presència a Vida perfecta com un homenatge a la pionera Jet lag, una sèrie feminista d'abans que parléssim de sèries feministes.

La creació de Dolera també arrossega alguns tics de les comèdies dramàtiques indies, com l'excés de cançons a la banda sonora per puntuar l'evolució emocional dels personatges i, valgui la paradoxa, una excessiva correcció fins i tot a l'hora de desafiar tabús. Vida perfecta mostra en tot moment un compromís innegable amb la representació de la diversitat, no només pel paper que hi juga el personatge d'Enric Auquer. Per això es fa tan estrany que en una ficció ambientada a Barcelona la realitat catalanoparlant quedi reduïda al lleuger accent del personatge d'Iscla. Fins al final, en què María/Dolera decideix utilitzar la llengua en un moment puntual, però d'una significació dramàtica clau.