Televisió

Mariona Ribas: "Amb 'El cor de la ciutat' sortir al carrer era un xoc important"

Actriu

7 min
Mariona Ribas, actriu, fotografiada al jardi de la Biblioteca Clarà

BarcelonaMariona Ribas va ser una de les cares més estimades d'El cor de la ciutat gràcies al personatge de la Marta. Aquesta temporada l'actriu sabadellenca s'ha incorporat a Com si fos ahir, la sèrie de sobretaula de TV3, on interpreta la Isabel, una mare que ha de gestionar i pair que el seu fill visqui amb una família d'acollida.

T'has incorporat a Com si fos ahir i això implica que tornes a les sèries de sobretaula, que coneixes molt. Com ho estàs vivint?

— Em fa molta il·lusió tornar a TV3, que és tornar a casa. És veritat que l'any passat ja hi vaig estar fent tertúlia [participava en la tertúlia sobre Com si fos ahir al Planta baixa] i m'ho vaig passar molt bé. Però em fa molta il·lusió tornar al mateix horari, al mateix tipus de sèrie al qual vaig començar a treballar ara fa 24. És un retorn molt bonic a l'origen, amb tot aquest aprenentatge. Jo ja era consumidora de sèrie diària d'abans. De fet, tenia la Mercè Arànega com a referent i també la Montserrat Carulla. I penso que és un producte audiovisual de referència per als catalans i per a les persones que consumeixen el contingut de la plataforma, que també poden ser de fora.

És de referència, i això fa que els espectadors sentin els actors que hi surten com a molt pròxims, una cosa que deu tenir una part bona i una de dolenta.

— Sí, és aquest fenomen que et senten part de la família. En les sèries diàries, com ara Com si fos ahir, es parla de temes actuals que afecten tota la societat i n'acaben sent un reflex. Crec que això és el que fa que hi hagi aquest vincle tan especial. I, a vegades, a algú que es pot trobar en una situació similar a la dels personatges li pots oferir una manera de solucionar-ho que potser no s'havia plantejat o que potser li feia por. Crec que això és bonic. Recordo que quan feia El cor de la ciutat algú m'ho havia dit: "Ai, és que a no sé qui li ha passat el mateix que al teu personatge". La cultura genera pensament i genera esperit crític, i això crec que és molt bo. I la sèrie, en la seva petita mesura i amb aquesta identificació tan gran de la societat, crec que també ho fa, i és molt bonic.

A la sèrie interpretes la Isabel, la mare del Joel, un adolescent que viu amb una família d'acollida. Coneixies el procés d'acollida?

— Coneixia més o menys el procés, però amb la Sònia [Sànchez, directora de la sèrie] hem intentat centrar-nos molt en el personatge, en el procés psicològic, sense gaires pistes, perquè no tinc ni idea de l'evolució del personatge. Crec que en l'àmbit interpretatiu això és molt interessant. El no saber dona frescor i espontaneïtat, i és una mica com la vida, que no sabem què ens passarà i, per tant, capegem les situacions a mesura que ens arriben.

Ara et trobes en la situació que treballes amb un adolescent [Gerard Navarro, que interpreta el Joel], l'edat que tu tenies quan vas començar a El cor de la ciutat. Li dones consells?

— No li dono consells perquè té al costat una coach, que és una figura meravellosa, que procura per ell. Però sí que em fa reflexionar sobre com hauria sigut, què hauria canviat en la meva carrera, en la meva experiència com a dona, com a persona, com a adolescent, haver tingut una figura com aquesta al costat.

Tu no la vas tenir?

— No, no existia. El que passa que nosaltres, he de dir, i potser una altra persona haurà tingut una altra experiència, ens vam sentir sempre molt ben cuidats, molt ben acollits. Tots els actors que feien de pares nostres a la ficció es van preocupar molt per nosaltres, ens van ensenyar moltíssim. Només penso què hauria canviat, en el sentit que potser l'experiència hauria sigut encara millor.

Mariona Ribas

Quan va començar El cor de la ciutat tenies 16 anys?

— En tenia 15 anys i al cap d'un mes en vaig fer 16.

Entenc que també us protegien, perquè realment El cor de la ciutat tenia molt d'èxit i podia ser un gran xoc.

— És que és una edat en la qual comences a socialitzar, comences a sortir del teu entorn escolar per començar a sortir a les tardes, als vespres... I esclar, això era un xoc brutal, perquè va tenir molt d'èxit i, com que era una sèrie que parlava de totes les franges generacionals, tothom la mirava. Hi havia trames de persones més grans, de pares, de fills, d'avis, de germans. Era una sèrie que es consumia molt en família, i això té la seva part bona i la seva part menys bona. I esclar, sortir al carrer amb 16 anys, quan estàs començant a socialitzar en un entorn, per exemple, en el meu cas, que feia 13 anys que anava amb els mateixos companys a l'escola, és un xoc important. Crec que, per més que et vulguin protegir, no hi ha res a fer. I és la vida, saps?

Mirant enrere penses que, al final, us en vau sortir prou bé?

— Ens en vam sortir molt bé. En termes de feina i de protecció res a dir, perquè tothom s'hi va bolcar. En l'experiència social, com a persones adolescents que començaven a descobrir món? Bé, cadascú ha tingut la seva experiència. Tenia parts bones, però també va tenir moments bastant complicats.

En aquella sèrie hi havia una generació bastant potent: tu, el Quim Gutiérrez, la Núria Gago, la Carlota Olcina. Es crea un vincle al passar per la mateixa experiència?

— Sí, es generen vincles. Avui dia tinc relació amb ells i amb elles, amb alguns més i amb altres menys. També ens cuidàvem molt els uns als altres. Es van generar unes dinàmiques de cura, amistat i ajuda molt boniques.

Durant uns anys vas fer una aturada en la teva feina d'actriu a l'audiovisual. Com ho vas gestionar? Era una aturada voluntària?

— Van ser uns anys en què hi va haver una pandèmia, en què la cultura va patir moltíssim i les restriccions van ser brutals. Hem sobreviscut encara no sé com. La cultura és un gat que té mil vides. Va anar una mica tot junt. També han sigut uns anys en què he seguit formant-me, en què he acabat la carrera de psicologia, he fet altres formacions. A mi m'agrada estudiar, soc molt curiosa i m'interessen moltes coses, i ha estat un moment que he aprofitat per fer altres coses. Buscar altres camins. No només en termes econòmics, sinó en termes d'inquietud personal i professional que també em puguin resultar interessants.

I per què vas estudiar psicologia?

— Doncs era un moment en què sí que hi havia certa aturada professional, poc després de la crisi econòmica bèstia, que al sector audiovisual va arribar més tard. Recordo que la meva representant em va dir "ostres, ara mateix no hi ha unes perspectives gaire bones". Jo necessito tenir certes rutines mentals. La nostra feina és molt fotuda, perquè sempre estàs esperant que algú et truqui. Sents que activament poques vegades pots fer alguna cosa. Com que havia estudiat el batxillerat científic, vaig pensar que psicologia era interessant, i era la carrera que tenia un contingut científic més elevat de les que podia fer a distància. Com més anys he estudiat, més m'ha interessat i més útil m'ha semblat. La psicologia està present a tot arreu.

L'has aplicat a la teva feina?

— Sí, molt. Per gestionar la feina, companys, situacions de tota mena. És una feina en què el temps sempre ens persegueix, hi ha molt d'estrès i situacions a vegades una mica extremes. I m'ha ajudat tant aquí com a l'hora de crear personatges.

És una feina amb un component emocional fort.

— És la nostra matèria primera. Són les emocions, que no són nostres però passen pel nostre cos. A partir d'aquí... Apa! És complicat, és molt complicat. Justament en una assignatura de psicologia que no recordo es parlava de la feina de l'actor. De com el cos i, fins i tot, el cervell tenen aquesta experiència emocional, però no és real. I aprendre a gestionar això crec que és complicat. Quan feia la sèrie La República (La 1), a Madrid, el Félix Gómez, que feia del meu marit, i jo teníem una trama molt heavy. Molt de plorar, molt de drama. I ell sempre em deia "recorda-li al teu cos que tot això és mentida". Recordo anar-me'n a dormir amb cruiximents a l'ànima i l'endemà despertar-me i dir "uau, estic com trista però alhora no, perquè si penso racionalment no em passa res".

A banda del Com si fos ahir, tens algun altre projecte en ment?

— Ara mateix sí que m'agradaria, sempre respectant les dates del Com si fos ahir, fer una aturada a l'octubre, perquè he tingut un any molt intens. I segueixo treballant a la Fundació Vicki Bernadet al departament de prevenció de l'abús sexual i infantil. Hi tinc un gran compromís.

Com vas començar a treballar-hi?

— Mentre estudiava psicologia la Vicki em va convidar a fer una formació de prevenció. Va ser fa deu anys, quan l'abús infantil no tenia la veu que, per sort o per desgràcia, comença a tenir ara. Hi vaig fer els dos pràcticums i després m'hi vaig quedar un temps de voluntària. És un espai on es fa una feina dura però molt important, i es fa des d'un lloc molt bonic, amb molt de respecte, amb moltíssima professionalitat. Ara faig prevenció i formació. Per a mi la prevenció és molt important. Evidentment, si ja no hem pogut ser a temps de prevenir, hi ha un departament d'intervenció i atenció meravellós. Aquest departament de prevenció és molt bonic, perquè la informació és poder.

També has col·laborat amb Obertament donant el teu testimoni sobre salut mental.

— Sí, em van trucar per si, com a persona pública, volia anar-hi a parlar sobre salut mental, d'una experiència que jo havia viscut. Va ser molt alliberador poder parlar obertament i públicament de la importància de la salut mental i emocional. En un període de molta feina jo vaig patir molta ansietat. Eren moltes coses, era molt jove i tenia poques eines. En un moment estava tan saturada que en una mitja part d'una obra de teatre vaig tenir un atac d'ansietat i no em podia vestir. Era incapaç. Per sort, la Susanna Garachana i la Mont Plans, que eren les meves companyes de repartiment, em van vestir i em van ajudar.

Que persones populars o conegudes comparteixin les seves experiències ajuda?

— Crec que potser sí que aporta. Que un futbolista surti a parlar de salut mental crec que fa que diguem "ah, som humans". No sé si és bo o dolent, però crec que si podem contribuir-hi és interessant que es faci.

stats