Bea Segura: "Amb 'El cor de la ciutat' m'havien dit: «T'assembles a la Laura Peris, però ella és més guapa»"

BarcelonaDes de Londres, ciutat on viu, i a través de Zoom, l'actriu Bea Segura parla amb l'ARA del seu últim projecte televisiu, el drama històric Beguinas, que es pot veure a Atresplayer i explica una història d'amor amb el rerefons d'un beguinatge, una comunitat de dones del segle XIII que defensaven una forma de vida alternativa al matrimoni i independent del matrimoni i l'Església. Amb una calidesa que fa desaparèixer la distància provocada per una càmera, Segura fa repàs de la seva carrera i reflexiona sobre alguns dels reptes actuals de la seva professió.

Abans de fer la sèrie, quin coneixement tenies d'aquestes dones anomenades beguines?

— Quan m'ho van proposar ràpidament vaig buscar quina informació n'hi havia a internet, i em va sorprendre moltíssim, perquè era una comunitat que va existir al llarg de força segles i que estava formada per dones molt fortes, però, com sempre la història escrita per homes ens deixa de banda. Va tenir molta força a Flandes i a França, a Espanya menys. Era un corrent més europeu, a partir de l'escissió del protestantisme. Entremig de tot allò hi havia aquestes dones que es van preguntar què podien ser si no eren monges o dones casades amb un home.

Bàsicament eren dones religioses laiques?

— Sí, molt religioses. Les beguines eren molt religioses i creien tenir una relació directa amb Déu sense haver de passar per una comunitat eclesiàstica.

Amb les històries d'aquestes dones, has trobat paral·lelismes amb la situació actual de la dona?

— Sí, evidentment, perquè crec que ara ens estem plantejant una igualtat que fins i tot la meva generació està aprenent com gestionar. És a dir, quan tens una herència patriarcal tan forta prens decisions a la teva vida basades en aquest sistema. Aquesta por de la dona a quedar-se embarassada jove per no perdre una carrera, per exemple. Això encara té un pes molt fort, i encara no juguem a una igualtat real. Primer perquè és molt difícil, perquè la societat tampoc està realment estructurada per a aquesta igualtat. Els homes cada cop més estan entenent que es poden agafar mesos de baixa per paternitat i realment fer-ho, però això és molt nou. Fins i tot a dones que es creuen en la consciència de la igualtat els costa molt. La maternitat és un moment molt clau per a la dona. L'organització de les teves creences familiars està heretada de generacions i generacions de comportaments dels quals és difícil desfer-se. I crec que les beguines en alguns moments estaven més avançades que nosaltres. Sí, vivien en una societat molt més estructurada i exigent que la nostra, però tenien una certa llibertat molt més adquirida que nosaltres. Sí que hi havia un cert empoderament femení, el que passa és que era dins d'una societat que es regia molt per les conviccions religioses.

Has fet molta televisió a l'estat espanyol, però fa temps que vius a Anglaterra.

— Visc allà on hi hagi feina. Soc actriu, i el que més m'agrada és la feina, però em vaig enamorar d'un anglès. Ell és advocat i el dret anglès és molt diferent de l'espanyol, així que estem a Londres, que és on els meus fills van a l'escola. La meva carrera és bàsicament a Espanya i a Catalunya, però sí que és veritat que últimament he pogut treballar molt bé a Anglaterra. He fet realitat un dels meus somnis, que era fer Shakespeare al Globe [el teatre de Londres històricament associat al dramaturg], i ho he fet en dues ocasions. Estic desitjant que em tornin a trucar. El meu representant anglès em diu "Bea, s'enrecorden de tu", però esclar, hi ha altres actors que també volen treballar al Globe!

¿Hi ha molta diferència entre la indústria catalana o espanyola i l'anglesa?

— No hi ha tanta diferència, actualment. Ara el que realment mana és la producció. Si tu tens una producció molt extensa i amb molt pressupost, hi ha més serveis per als actors, com la teva pròpia caravana, i uns equips més grans on tothom va menys estressat. Tothom té una posició més clara, unes hores més competents i un sistema de treball més fluid. L'única gran producció que jo he fet a escala mundial és Black mirror, que és de Netflix i hi havia actors com Salma Hayek, i la maquinària és més gran. Tot és molt més concret.

Repassant el teu currículum sembla que no has parat mai de treballar. ¿Això com s'aconsegueix en un món tan difícil com el de l'actuació?

— Doncs mira, ara he estat uns mesos a l'atur i ho he passat fatal. Tinc crisis i penso que la meva carrera ja s'ha acabat, que ningú em vol o que no em trucaran més. A mi m'hauria agradat tenir una carrera més constant de teatre, però és cert que vivint a Londres i tenint dos fills és molt difícil ser fora molts mesos, especialment quan són més petits. Però t'ho juro que cada cop que acaba un projecte penso "Aquest és l'últim, ja no em trucaran més". Surten totes les pors de les actrius: "No em volen, em faig gran".

¿T'has trobat que a mesura que feies anys rebies menys propostes o que el tipus de papers que t'arribaven eren diferents?

— Gràcies a Déu, rebo papers diferents. Per exemple, el paper de Beguinas [Marie Anne, la gran dama del beguinatge] jo no l'hauria pogut fer amb deu anys menys, perquè és un personatge que està carregat de responsabilitats. Com més jove ets, menys responsabilitats. Crec que les coses han d'anar canviant, perquè ara vivim molts més anys i les dones de 40 anys tenen ganes de veure històries de dones de la seva edat. Entre els 40 i els 70 hi ha trenta anys de vida i hi passen moltes coses! Crec que la televisió comença a entendre que hi ha un mercat enorme de dones que tenen ganes de veure aventures de dones d'aquesta edat.

Creus que als homes el factor de l'edat també els preocupa?

— Sí, però el que passa és que els homes sempre han viscut amb una exigència menor a l'hora d'envellir. La prova és que a Hollywood està ple d'exemples de parelles en què ells tenen 40 o 50 anys i elles 20 o 35. Als anys 90 es veia molt això, que ells podien ser els eterns galants sortint amb noies amb vint anys menys. En canvi, al revés, gairebé no s'ha vist mai. La generalitat de la dona jove amb l'home més madur encara es veu i s'accepta. Si és una dona més madura amb un home més jove sembla que ho hem d'explicar i jutjar. Quan parlàvem de la igualtat també és això: per què jutgem tant una dona quan està amb un home més jove i, en canvi, quan és al revés l'home no és jutjat?

A vegades són les mateixes dones que jutgen.

— Sí, sí, però és que fins que la dona no es cregui igual, la igualtat és impossible.

L'any passat es va estrenar la nova temporada de Cites i molta gent va recordar els teus capítols de la primera i la segona entrega. Què se sent quan ressorgeix una feina que vas fer fa molt de temps?

— Ai, la Blanca Monrós és un dels personatges que més m'ha agradat fer! M'encanta! També em va passar una mica, i encara em passa, amb El cor de la ciutat i la Laura Peris. Són dos personatges molt estimats que crec que van donar el millor de mi, de la meva ànima més feliç i ingènua. Jo em pixava de riure fent de Blanca, perquè representa aquest tipus de dones, que moltes som així, que diuen "vinga, va, intento conèixer algú" i que senten que sempre els prenien el pèl. I, així i tot, s'enamoren. Sempre que surt una nova temporada de Cites penso "ens haurien de tornar a trucar a l'Isak [Férriz, que interpretava la seva cita] i a mi i fer una història dels mateixos personatges ja més madurs". Que els fans demanin un revival!

El cor de la ciutat devia ser un pic de popularitat molt fort de la teva carrera.

— Sí, però era un moment molt més relaxat. Amb Al salir de clase (Telecinco) ho vaig notar molt més, i el meu personatge no era tan conegut. En canvi, amb la Laura Peris, a Catalunya la gent em reconeixia però era molt amable. Hi ha una manera de fer a Catalunya molt amable, mai m'he trobat res estrany. Home, sí que em trobava amb coses divertides. Per exemple, un cop al supermercat em van dir: "T'assembles molt a la Laura Peris, però ella és molt més guapa". Em pixava de riure. És veritat que jo canvio molt amb els personatges, i no sé per què la gent no em reconeix gaire pel carrer.

Això et permet fer una mica de metamorfosi amb els personatges.

— És una cosa que pot jugar molt a favor entre la gent de la professió. En canvi, en el món de les xarxes socials, no. Necessito molts més seguidors perquè les productores em prenguin seriosament, perquè és un factor que moltes vegades tenen en compte. Malauradament, a vegades el nombre de seguidors que tinguis a Instagram pot tenir un pes. M'ho haig de treballar més, però és un mitjà que per a mi és nou i que no em surt de forma natural.

Però no tothom té la facilitat o les ganes de compartir coses a les xarxes socials. En principi no sembla que formi part de les obligacions de ser actriu.

— Exacte. Jo estic molt orgullosa de la gent que em segueix, perquè és gent que entén la meva carrera i el que faig. Potser sí que m'haig de relaxar més i acabar-m'hi de trobar.