Carles Tamayo, a la caça d’un pederasta

La plataforma Prime Video acaba d’estrenar Cómo cazar a un monstruo, una sèrie documental de tres episodis en la qual el youtuber Carles Tamayo persegueix un pederasta que, tot i haver estat condemnat a 23 anys de presó per abusos sexuals a menors, continua en llibertat. El relat, trepidant i addictiu, no s’ajusta al periodisme tradicional. Ens aboca a grans dosis de sordidesa i seqüències inquietants, algunes de memorables per la tensió i el simbolisme. El director del documental, en tant que creador de contingut digital, porta a l’extrem el llenguatge audiovisual del videoblog. Es despreocupa dels aspectes formals tradicionals. Tot el material és vàlid encara que sigui caòtic, confús o s’hagi de rectificar. Això transmet aquesta idea de veritat i immediatesa, d’absència de filtres o precaucions narratives. No espera que comenci l’acció, perquè l’acció la determina ell amb les càmeres. No diferencia entre davant i darrere de l’objectiu. El procés de preparació s’inclou en el relat. La imatge està en constant moviment i s’intercanvien els diferents nivells fílmics. 

Tamayo explica de bon començament el seu vincle personal amb el protagonista, el pederasta Lluís Gros. El coneix des que era adolescent. De fet, la gran singularitat de Cómo cazar a un monstruo és que és el pederasta qui contacta amb Tamayo perquè l’ajudi a demostrar la seva suposada innocència. Però les investigacions del youtuber el portaran a una conclusió oposada al trobar encara més proves de la seva culpabilitat. Cómo cazar a un monstruo recorda moltíssim l’extraordinari i pertorbador Capturant els Friedman d'Andrew Jarecki, per la proximitat narrativa amb l’abusador, el retrat descarnat de la perversitat sense filtres i la manera de qüestionar les estructures judicials. 

Tamayo s’aprofita de la confiança que li diposita el pederasta, i també del narcisisme i la matusseria que exhibeix. Però no li menteix. La perseverança, la implicació personal i la capacitat de persuasió del periodista delaten el delinqüent fins a uns nivells insospitats. Tamayo no només vol explicar els fets, sinó que vol intervenir en la seva resolució. Esdevé la nèmesi del seu protagonista, en una lluita latent de la qual només un és conscient. Hi ha seqüències d’un impacte emocional inaudit, fins al punt que el youtuber ha d’aclarir a l’audiència que en cap cas treballa amb càmera oculta. Però la perversió, la grolleria, la incompetència i la maldat descontrolades de Gros el descobreixen encara més. A mesura que avança la sèrie documental, el periodista està més impacient per culminar el seu propòsit, i desemboca en un final apassionant. El youtuber deixa de banda les precaucions periodístiques més acadèmiques per abraonar-se sobre l’esperit de justícia més cinematogràfic, i evidencia les esquerdes del sistema legal i policial. Cómo cazar a un monstruo és incòmode de veure, però té la capacitat de mostrar les dinàmiques d’un pederasta i la ineficàcia judicial que sovint costen de comprendre en tantes notícies terribles que veiem en els informatius.