El bon gust de 'The Bear'

The Bear (Disney+) arriba a la tercera temporada transportant-nos a un nivell superior del relat. Un drama gastronòmic on la cuina és l’excusa, perquè és en el gust, l’olfacte i les textures on s’amaguen els records més potents, l’herència familiar, la cultura i la tradició. En Carmy intenta tirar endavant el restaurant amb l’esforç del seu equip, pendent de les crítiques i aspirant a aconseguir una estrella Michelin.

A la primera temporada ens presentaven els ingredients a través d’una narrativa claustrofòbica, intensa i trepidant en la qual el dolor ho amarava tot. La mort del germà d’en Carmy era el detonant del trauma que feia esclatar l’olla de pressió. A la segona temporada ens feia viatjar als orígens familiars, a l’ADN de l’angoixa. Un guió que aprofundia en la força dels fils invisibles que teixeixen les relacions i els afectes. La tercera temporada comença amb un episodi que, gràcies a la música, és com un dansa que ens anticipa el nou clima emocional. És la temporada en què s’esprem al màxim una virtut extraordinària de la sèrie: la d’explicar el pensament dels personatges. El flashback reprodueix amb naturalitat com funciona el nostre cap quan ens va d’una idea a una altra, fent salts temporals, unint temes inconnexos, relacionant sensacions i encadenant records. És perfecte per explicar com se senten els personatges sense que calgui verbalitzar-ho. A mesura que s’han anat succeint les temporades, els silencis han anat guanyant espai. No s’han acabat els diàlegs atropellats i a crits, però es dosifiquen perquè els personatges pensin. I en la seva reflexió, avancen, es transformen i esdevenen més complexos. A The Bear, l’espectador estima els protagonistes i sempre els desitja el millor. Els guionistes no han caigut en l’autocomplaença de potenciar els punts forts ni conformar-se amb allò que l’ha fet popular. Igual que l’alta gastronomia, The Bear està en experimentació constant. La sèrie és lliure. Redistribueix els protagonismes, es fa més coral i sent la necessitat d’explicar-nos les causes del que veiem. Només coneixent les ferides dels personatges podem entendre el seu camí. El seu passat els fa més porosos. La mirada del Carmy esdevé un element de suspens. La càmera sovint es fixa en els ulls blaus del protagonista i l’espectador es posa en tensió. The Bear no necessita ajustar-se a uns patrons ni té pressa per resoldre les trames que queden pendents. Com a la vida, tot té el seu temps. En el darrer capítol hi ha una conversa intranscendent. Un xef recorda els seus anys d’aprenent, quan es va passar hores pelant pèsols i fa broma perquè ara ha creat una deliciosa pannacotta de pèsols. “Has reconduït el teu trauma”, li diu la Sidney. La tercera temporada parla justament d'això: la capacitat dels personatges de reconduir el seu dolor i transformar-lo. “La gent no recorda el menjar. Recorda les persones” es diu a la sèrie. Amb The Bear, passa exactament el mateix.