Així funciona la corrupció policial

'La ciudad es nuestra'

De David Simon i George Pelecanos per a HBO. En emissió a HBO Max

"M'encantava fer de poli. M'encantava quan aquesta feina tenia sentit. No hi ha res més satisfactori que detenir un lladregot o arrestar un assassí. Però per poder fer-ho, la gent del carrer t'ha de tenir prou confiança per explicar-te coses. I això ja no passa. [...] Tot va canviar amb la proclamada guerra contra les drogues". En els últims episodis de La ciudad es nuestra, Nicole Steele (Wunmi Mosaku), l'advocada que investiga la brutalitat policial a Baltimore com a representant de l'Oficina dels Drets Civils del Departament de Justícia, s'entrevista amb en Brian, un policia veterà que ha publicat un llibre sobre la seva experiència. Encarnat per l'actor més famós que apareix a la sèrie, Treat Williams, en Brian representa una forma d'entendre la feina policial que hauria desaparegut per sempre. El policia com aquell heroi quotidià al servei de la comunitat els actes del qual tenien unes conseqüències comprovables en benefici de tothom.

The Wire, la sèrie ja canònica de David Simon i George Pelecanos que es va estrenar just fa vint anys, dedicava cinc temporades a radiografiar aquest canvi de paradigma, el més important en la història de la democràcia contemporània. En el Baltimore dels inicis del segle XXI, la tasca diària de la policia, dels mestres o de la premsa per garantir una societat més justa es desgastava davant de les dinàmiques devastadores del capitalisme liberal. Simon i Pelecanos insuflaven un alè tràgic en un microcosmos d'allò més realista: per molt que s'hi esforcessin, per molt que en tinguessin la voluntat, els herois quotidians res ja no podien fer contra el sistema.

A partir del reportatge novel·lat We own this city del periodista Justin Fenton, els dos creadors duen a terme amb La ciudad es nuestra una mena de coda encara més pessimista de The Wire, concentrada en la corrupció i violència policials al Baltimore contemporani. Però aquest cop el format minisèrie no els acaba de funcionar. Totes les sèries de Simon i els seus col·laboradors es couen a foc lent. Van dibuixant peça a peça l'entramat d'un sistema, coneixem els personatges a través de les seves rutines, i els contextos van prenent forma a mesura que avancen els episodis. A La ciudad es nuestra es teixeix un retrat minuciós de com s'enquista la corrupció policial i de les dificultats per combatre-la. Com a exposició davant d'un tribunal d'un cas criminal, la sèrie és inapel·lable: exposa els fets a través de flashbacks, mostra les escoltes que confirmen la implicació dels sospitosos, acompanya els diferents interrogatoris als implicats. Inapel·lable, però també en excés burocràtica i discursiva.

Potser perquè es basa en un reportatge periodístic, a La ciudad es nuestra li falta aquell pòsit de gran novel·la que presenten totes les sèries de Simon, també les de curta durada. No hi ha cap personatge carismàtic, ens falta un McNulty o un Omar Little. Petits detalls com l'agent de l'FBI que toca Debussy amb la flauta travessera mentre fa escoltes telefòniques són l'excepció quan haurien de ser la tònica. El revers positiu d'aquesta sobrietat excessiva és el tractament del policia corrupte, l'eix de la sèrie, Wayne Jenkins, interpretat per un escaient Jon Bernthal. Simon i Pelecanos no cauen ni remotament en la temptació de deixar-se fascinar per la pulsió viril d'un paio violent que amb la seva colla es dedicava a robar a membres indefensos de la comunitat afroamericana. I, tot i que exposin les circumstàncies que van propiciar que esdevingués un criminal, no pretenen excusar-lo en cap moment. Simon i Pelecanos sempre tenen clar on recau el punt de vista moral. En això, La ciudad es nuestra seria l'anti-Antidisturbios.