"Afortunadament ja ningú entén l'amor com l'entenia Terenci Moix"

BarcelonaEscriptor d'èxit, presentador de televisió, enciclopèdia del Hollywood clàssic, ment brillant, llengua àgil i personalitat excessiva. Terenci Moix va ser el que avui dia anomenaríem una estrella del pop; una personalitat polièdrica, amb llums però també moltes ombres, en la qual s'endinsa Terenci: la fabulación definitiva, la sèrie documental que Filmin estrena aquest divendres. Marta Lallana i Àlvaro Augusto, directora i responsable de la idea original, respectivament, es van proposar recordar la figura de Moix després que el documental Anatomía de un dandy fes el mateix amb Francisco Umbral, un escriptor amb el qual els guionistes troben paral·lelismes. "Terenci Moix ha acabat sent una figura totalment oblidada, com va passar amb Umbral. Tots dos van desaparèixer per la mateixa raó: ells mateixos eren els seus millors publicistes, i un cop ells desapareixen la seva obra literària comença a perdre certa visibilitat. La millor obra de tots dos eren ells mateixos", explica Augusto. La docusèrie de quatre capítols posa en valor l'escriptor català, però no és un relat complaent: Terenci Moix podia ser tan divertit com extremadament cruel.

Tant el guionista com la directora destaquen la generositat de tots els entrevistats, que en alguns casos han compartit moments durs de la seva vida i la de Moix. Per entendre la figura de l'escriptor al qual li agradava més la ficció que la vida real, la docusèrie recorre al relat d'alguns dels amics íntims de Moix, com Colita, Núria Espert, Boris Izaguirre o Anaïs Schaaff, així com les seves exparelles, entre les quals hi ha el testimoni de l'actor Enric Majó, que després d'anys de silenci recorda l'amor i el gran patiment que va viure al costat de l'escriptor. "Crec que en alguns casos hi ha hagut un element curatiu, com en el cas d'Enric Majó. Ell necessitava explicar la seva versió i el que li havia fet passar el Terenci després de 40 anys de silenci", detalla Lallana. La directora afegeix que van voler fugir de l'hagiografia complaent i anar més enllà de la màscara que l'escriptor sempre portava: això comporta també parlar de la concepció malaltissa de l'amor que tenia Moix. "Si la idea de l'amor del Terenci era tòxica és perquè la seva educació va ser tòxica", detalla Augusto. Lallana apunta a la falta de referents amb què va créixer Moix pel fet de ser un adolescent homosexual. "En aquella època els homosexuals, al final, havien de construir-se una idea de l'amor perquè no tenien referents en el cinema. Afortunadament, ja ningú entén l'amor com l'entenia el Terenci", afegeix Augusto. En un programa de televisió, Moix deia: "Només sé calibrar l'amor dels altres si ells pateixen per mi".

Un avançat del màrqueting personal

Més enllà de la seva vida íntima, la docusèrie tracta a bastament el joc de Moix entre persona i personatge. "Va ser un pioner en això que ara anomenem crear la marca personal: la diferència entre el que soc realment i el que vull que pensin que soc. Crec que avui dia el Terenci se sentiria supercòmode i que, com diuen els seus amics, seria influencer, publicaria molts tuits i estaria tot el dia a Instagram. Es va avançar al que ara és el nostre present i la nostra contemporaneïtat. En aquell moment era estrany veure un escriptor que estigués tan vinculat amb el món mediàtic i la premsa rosa", diu la directora.

Per la seva trajectòria, sobretot personal, Moix ha estat sovint comparat amb el nord-americà Truman Capote. "Crec que tenen molts punts en comú que no són literaris. Literàriament, Capote mai va rebaixar la seva ambició, com sí que va fer el Terenci a partir del moment que va guanyar el premi Planeta. Però el personatge és molt similar: descarat, obertament homosexual, aparentment frívol però amb una càrrega cultural molt profunda. Eren persones a les quals els agradava moltíssim freqüentar les elits. Sí que hi ha semblances, però el Terenci era més fabulador que Truman Capote en el sentit que el nord-americà mai va voler viure una ficció, i el Terenci sí. Fins i tot va renegar del seu nom original per adoptar-ne un de més novel·lesc i portar una vida més pròpia de Cary Grant", diu el guionista.

En aquesta aposta per la vida ficcionada com a via d'escapisme també hi entra la negativa a enfrontar-se al dolor, un dels elements que més van encuriosir Lallana de la figura de l'autor nascut al Raval. La directora confessa que el que més l'ha estimulat ha estat aconseguir entendre com "una persona que va arribar als 60 anys viu tota una vida sense voler afrontar les penes o sense tenir responsabilitat afectiva cap als altres". Tant Lallana com Augusto estan convençuts que l'etern Peter Pan barceloní hauria estat encantat que es fes una docusèrie sobre ell: "El Terenci aplicaria la màxima «és millor que parlin malament de tu que no pas que no en parlin»".