Les 15 millors sèries del 2024 (i on es poden veure)

BarcelonaEls temps en què tothom comentava la mateixa sèrie han quedat enrere. La diversitat d'oferta a l'abast dels espectadors és tan gran que els fenòmens seriòfils duren pràcticament un microsegon. Per destriar el gra de la palla del més destacat que s'ha pogut veure aquest 2024 a les plataformes, l'equip de seriòfils del diari –format per la secció de Mèdia; les crítiques Eulàlia Iglesias i Mònica Planas; el crític Gerard Casau, els periodistes de Cultura Núria Juanico i Jordi Garrigós; la directora i la coordinadora de l'ARA Diumenge, Thaïs Gutiérrez i Maria Labró; i la directora del Mengem, Rosa Rodon– ha fet el seu rànquing de sèries votant més d'una vuitantena de títols estrenats aquest any.

Aquesta producció espanyola és un exercici d'honestedat brutal per part del seu creador Javier Giner, que s'ha aliat amb Oriol Pla, que l'interpreta, per explicar el seu camí de desintoxicació de les drogues i l'alcohol. El resultat podria haver estat una sèrie molt fosca, però el basc prefereix la lluminositat i un missatge d'esperança, ja que, al cap i a la fi, ell va poder sortir-se'n. Pla s'ha endut totes les felicitacions possibles pel seu paper, però també són destacables les interpretacions de Victoria Luengo i Marina Salas.

Per a qui? Per als que saben que les addiccions no fan distincions.

La història d'un dissenyador no és només material interessant per a apassionats de la moda i el biopic de Cristóbal Balenciaga ho ha deixat clar. Una de les produccions espanyoles més delicades dels últims temps s'endinsa en els clarobscurs d'un personatge que va ser especialment esquiu i introvertit però que va definir l'estil de les dones de mitjans del segle XX. Alberto San Juan, que ha confessat que abans de protagonitzar la sèrie no sabia res de moda i no tenia nocions ni de francès ni euskera –llengües que parla a la ficció–, fa una de les interpretacions de l'any.

Per a qui? Per a devots dels personatges contradictoris.

Una de les conseqüències de l'èxit de Joc de trons és que les plataformes han anat boges per trobar una sèrie èpica que congregués els espectadors davant la pantalla. Moltes ho han intentat, però poques ho han aconseguit. Shogun, adaptació de la novel·la de James Clavell de la qual ja se'n va fer una versió per a la pantalla, té guerres pel poder, batalles espectaculars i també una història d'amor prohibida que aporta la sensibilitat necessària perquè la sèrie no sigui únicament un bany de testosterona. La gran responsable de dotar d'emoció la sèrie és Anna Sawai, actriu neozelandesa d'origen japonès que ha estat una de les grans descobertes de l'any.

Per a qui? Per als que busquen nous mons.

Recuperar una pel·lícula mitjanament popular i convertir-la en sèrie sembla una missió abocada al fracàs. En canvi, Mr. & Mrs. Smith ha superat la prova de foc (i de fet, ha passat de ser minisèrie a tenir una segona temporada en marxa). La visió de Donald Glover d'aquesta història d'assassins a sou en un matrimoni de conveniència té caràcter propi i transita per tota mena de gèneres, des de la més pura ficció d'acció a la comèdia romàntica, el drama sentimental i l'humor absurd. Un dels encerts és el fitxatge de Maya Erksine, que es complementa a la perfecció amb Glover, que a banda de creador també és protagonista de la sèrie.

Per a qui? Per a hipsters amb ànima d'espia.

Sovint oblidem que la televisió pot ser simplement bon entreteniment, sense necessitat de grans discursos intel·lectuals. La britànica Rivals és segurament el millor exemple d'aquest 2024 de les sèries enteses com a gran divertiment. Actors de primer nivell, una bona realització i una trama addictiva que barreja embolics de faldilles i ambicions professionals. No canviarà el món, però és la sèrie que estàs desitjant veure després d'un dia dur a la feina.

Per a qui? Per als que trobin a faltar Dinastía i vulguin una sèrie sexi.

Darrerament, la ficció britànica ha girat la seva mirada cap a Irlanda del Nord, sigui per explicar-ne el passat o el present, intrínsecament lligat als anys del conflicte armat. A la sèrie policíaca Blue lights, les conseqüències de la violència són per tot arreu i ens són explicades a través de la mirada de tres agents novells amb orígens i realitats molt diferents. La segona temporada, estrenada aquest any, ha servit per confirmar la seva solidesa.

Per a qui? Per als amants dels uniformes.

Esclafir de riure i, al cap de pocs minuts, haver d'aguantar les llàgrimes d'emoció. Aquesta és la dinàmica en què es mouen els espectadors de Big boys, una dramèdia britànica que no té por de la tendresa. El còmic Jack Rooke recorda els seus anys universitaris a través d'una sèrie que parla d'amistat, salut mental i mort (i que es pren unes quantes llicències respecte a la història real). Impossible no veure aquesta ficció i sentir una necessitat imperiosa d'abraçar el Jack i el Danny.

Per a qui? Per als que saben que tot és millor amb l'ajuda dels amics.

Una bona comèdia moltes vegades funciona com un partit de ping-pong de frases enginyoses. Això, però no només, és el que trobareu a Hacks, que pot presumir d'uns guions en estat de gràcia i unes actrius superdotades. Veure la Deborah i l'Ava, o el que és el mateix, Jean Smart i Hannah Einbinder, burxar-se l'una a l'altra és sinònim de diversió i humor intel·ligent. El final de la temporada actual augura una nova entrega amb la tensió pels núvols.

Per a qui? Per a aquells que saben que l'humor femení és, en realitat, universal.

Poques sèries més inquietants i incòmodes que la que ha creat Richard Gadd, pràcticament un nouvingut en el món de l'audiovisual. Deixant de banda la fascinació malaltissa que ha generat en alguns espectadors que no han acabat d'entendre el que volia explicar l'actor escocès, Mi reno de peluche és una obra arriscada que mostra tota la complexitat que conflueix en una situació d'assetjament.

Per a qui? Per als que fan el xafarder a les xarxes socials.

Adrenalínica, irònica i amb molta classe. Slow horses es pren molt seriosament el seu paper com a sèrie d'espies. Entrega rere entrega –aquest any ja ha estrenat la quarta– es va refermant com una de les millors ficcions de la televisió i un dels grans actius d'AppleTV+. Només Gary Oldman és capaç de fer que els espectadors s'enamorin d'un paio malcarat que traspua fortor. D'aquelles sèries que quan acabes la temporada només en vols més!

Per a qui? Per a espectadors que van més enllà de les aparences.

L'11-M és un trauma del qual la ficció espanyola encara no ha parlat gaire. Vint anys després dels atemptats d'Atocha, els germans Alberto i Jorge Sánchez-Cabezudo s'han atrevit a mirar aquella ferida fixant-se en una petita part de tot l'entramat: la història de Baby, el menor d'edat condemnat per haver transportat explosius des d'Astúries fins a Madrid. Nos vemos en otra vida és una sèrie sòbria que escapa de l'estigmatització i que parla dels atemptats de Madrid sense necessitat de mostrar-los.

Per a qui? Per als qui creuen en la necessitat de fer memòria històrica.

Portar a la pantalla petita el llibre de no-ficció de Patrick Radden Keefe sobre el conflicte a Irlanda del Nord no era una empresa fàcil. Tot i això, la versió televisiva de No diguis res (publicat en català a Periscopi) és excel·lent. La minisèrie sap enganxar i mantenir l'atenció de l'espectador i això és, en bona part, gràcies a les actuacions de Lola Petticrew i Hazel Doupe, encarregades d'interpretar Doulors i Marian Price, germanes i membres de l'IRA.

Per a qui? Per als espectadors que busquen personatges fascinants.

Es pot parlar de crims reals sense caure en el groguisme i fent comentari social? La resposta és sí, com demostra aquesta minisèrie sobre la mort de dues persones grans que són manipulades per un home que s'aprofita de la solitud de totes dues. El cinquè manament esgarrifa, però sobretot commou gràcies a la interpretació principalment de Timothy Spall, que sap transmetre a la perfecció la humanitat i bondat de la primera víctima.

Per a qui? Per als aficionats al true crime que no només volen sang i fetge.

Sembla una sèrie petita, però, en realitat, és molt gran. Somebody somewhere parla d'una realitat universal, siguis d'un poble de mala mort de Kansas o de Ripollet: la vida no és vida si no la comparteixes i trobes connexions amb les persones que t'envolten. L'última temporada de la sèrie protagonitzada per Bridget Everett és tot un prodigi de sensibilitat. Somebody somewhere és un cant a l'amistat que mereix molta més atenció de la que ha rebut fins ara.

Per a qui? Per a aquelles persones que necessitin una abraçada forta.

Sense artificis i directa a allò que és important, Alauda Ruiz de Azúa signa la millor ficció de l’any a parer de l’ARA parlant de la violència (també la sexual) dins del matrimoni. Ho fa, a més, sense mostrar ni un cop o crit però fent palpable el terror de la protagonista, interpretada magistralment per Nagore Aramburu. Una minisèrie de només quatre episodis imprescindible per a tothom, però sobretot per als que encara posen en dubte la violència masclista i el desemparament de les víctimes.

Per a qui? Per a espectadors que no s'arronsin davant les històries dures.

Mencions especials

• Pachinko (AppleTV+)
• We are Lady Parts (Filmin)
• Industry (Max)
• El caso del Sambre (Movistar+)
• Shetland (Filmin)