BarcelonaL'allau d'estrenes seriòfiles que vivim cada any fa que costi destriar el gra de la palla. Des de l'ARA volem contribuir a establir quines han estat les sèries imprescindibles del 2022 amb el rànquing del millor de l'any. Per elaborar-lo, l'equip de seriòfils del diari –format per la secció de Mèdia, les crítiques Eulàlia Iglesias i Mònica Planas, el crític Gerard Casau, els periodistes de Cultura Núria Juanico i Jordi Garrigós, i la cap d’Estils Thaïs Gutiérrez– ha votat les seves favorites d'entre un centenar de títols. El resultat és un llistat que combina repetidors d'altres anys amb autèntiques sorpreses nascudes aquest 2022. Els lectors també hi poden dir la seva votant a l'enquesta sobre quina ha estat la millor sèrie de l'any.
Disney+
El creador, músic i actor Donald Glover aprofundeix en l’exploració d’una Atlanta fantasmal, on les observacions iròniques sobre l’escena de hip-hop de la Costa Est van de bracet amb reflexions de caràcter existencialista. Aquesta és una sèrie sobre perdedors, que parla de qüestions de raça i identitat amb una perspectiva original, amable, però subtilment incisiva. És, també, una ficció calidoscòpica i que pot enganxar l'espectador des de múltiples angles: Glover no és gaire fan dels arcs narratius que dominen tota la temporada, així que la sèrie està salpebrada de capítols ampolla, autoconclusius, que es permeten jugar i experimentar.
Per a: Els que aprecien la comèdia meditativa d’autor.
AppleTV+
AppleTV+ fa temps que ha donat un cop de puny a la taula pel que fa a la qualitat de les seves sèries, i entre les seves millors propostes hi ha aquesta producció coreano-americana centrada en diverses generacions d'una mateixa família marcada per l'emigració. Des dels seus títols de crèdits inicials, candidats a ser un dels més suggerents de la televisió actual, fins a detalls tan exquisits i aparentment insignificants com la textura de l'arròs que mengen els personatges, Pachinko traspua sensibilitat i bellesa en tots i cadascun dels seus plans. Amors desafortunats, opressió i supervivència van de bracet en aquesta poc coneguda sèrie que adapta la novel·la homònima de Min Jin Lee.
Per a: Els amants de les sagues familiars i admiradors de la bellesa.
Filmin
Adorables o odioses? Punkies autèntiques o de postal? Autodefensa va provocar onades de polaritzacions ja abans d’estrenar-se. Un cop vista per l’equip de l’ARA, el veredicte ha estat positiu: la sèrie traspua honestedat i ajuda l’espectador a comprendre els ressentiments (molts) i esperances (poques) d’un sector de la generació-Z, amb una visió heterodoxa sobre el feminisme i la sexualitat. L’entrega de Belén Barenys i Berta Prieto, donant-ho tot, i l’estèticaunderground que aporta Miguel Ángel Blanca converteixen Autodefensa en una sèrie de fort sabor propi en un món audiovisual que tendeix a l’homogeneïtzació.
Per a: Qui vulgui fer turisme per la cultura dels postadolescents actuals.
Disney+
Mesos després d'estrenar-se als Estats Units, The bear va arribar aquí i va desfermar la bogeria col·lectiva. La història d'un xef estrella que s'embolica a intentar reflotar l'establiment d'entrepans del seu difunt germà va conrear una legió de fans enganxats a les desventures i angoixes del Carmy (Jeremy Allen White). Amb un format eficaç –qui li fa fàstics a episodis de mitja hora?–, un ritme trepidant i un ventall de personatges molt ben definits, va aconseguir convertir-se en la sèrie del moment, una fita gens fàcil si tenim en compte l'allau d'estrenes a la qual estan sotmesos els espectadors. The bear no és una sèrie sobre un restaurant, és una sèrie sobre la vida, la passió per un ofici i els lligams familiars, tant els de sang com els generats en el dia a dia.
Per a: Els golafres i els que no tenen por de les relacions intenses.
Netflix
L'adolescència, si tot va bé, és una etapa amb un principi i un final, i en el cas de la de les protagonites de Derry girls sabíem que l'adeu arribaria tard o d'hora. Acomiadar-se mai és fàcil, però Lisa McGee, creadora de la sèrie, ha construït una darrera temporada que conjuga totes les fortaleses que la comèdia ha tingut des dels seus inicis: la justa mesura d'histrionisme i les dosis adequades de sensibilitat. Més enllà de moments pop impagables –l'homenatge a les Spice Girls, el ball de l'Orla pel carrer–, el seu final agafa per les solapes el conflicte d'Irlanda del Nord deixant-nos el cor encongit però també amb un bri d'esperança. I si sou dels que us agrada caçar cares famoses, a cada episodi podreu detectar un cameo destacat.
Per a: Els nostàlgics i defensors de les amistats per a tota la vida.
Movistar+
Qui ens havia de dir que el documental sobre el grup que va revolucionar els anys 80 amb els seus ventalls seria el substitut perfecte de Succession! Aquells espectadors que trobin a faltar lluites fraticides s'ho passaran bé amb aquesta docusèrie que va molt més enllà de la guerra interna –encara oberta– de Locomía. Com assenyalava Eulàlia Iglesias en la seva crítica, és un relat de l'homofòbia imperant en la indústria musical i un retrat de l'Espanya des del anys de la Transició fins als Jocs Olímpics. També és una immersió total en dos egos desfermats.
Per a: Espectadors que saben que la cultura pop també és cultura.
HBO Max
Després d'una primera temporada brillant, Hacks no només ha sapigut mantenir el tipus, sinó que ha estat capaç d'apujar el seu nivell aprofundint en la personalitat de les seves dues protagonistes, la Deborah i l'Ava, i afinant el seu tempo còmic. Les dues actrius principals es mouen com peixos a l'aigua dins de la sèrie, però els secundaris no es queden enrere (menció especial per a Megan Statler com la imprevisible secretària Kayla). La segona temporada és una autèntica delícia que aprofundeix en temes com la posició de les dones en el món de la comèdia i la relació entre mentora i deixeble.
Per a: Espectadors que tenen una relció d'amor-odi amb els seus caps.
Amazon
La sèrie de superherois per a la gent a qui no els agraden els superherois ja té la seva fórmula consolidada: un personatge indestructible que és alhora un dèspota i un cúmul d’inseguretats íntimes, referències a l’auge de la ultradreta, humor negríssim, i algunes dosis de violència excessiva (i, si pot ser, escatològica). Però, malgrat la manca de sorpresa, en la seva tercera temporada aconsegueix mantenir encara el ritme narratiu i la mala bava en general. Aquesta capacitat d’anar més enllà de la boutade és la que aconsegueix elevar-la a la Champions seriòfila.
Per a: Els amants de les sèries sense frens i excessives.
HBO Max
Sam Levinson va rubricar una segona temporada d’Euphoria genial i amb (encara) més ambició visual. L’obra de teatre que es narrava dins de la sèrie, on presumpta realitat i ficció es confonien, va ser un exercici metanarratiu de primer ordre, perfectament executat i dirigit. Però és que, fins i tot obviant els mèrits de la complexa posada en escena i les floritures formals, la història del descens de la Rue (magnífica Zendaya) als inferns de la droga, el retrat generacional desesperançat i el cant a la sexualitat lliure –amb tots els seus dolors– converteixen aquest títol en un dels més ambiciosos del moment, també des del punt de vista de missatge.
Per a: Seriòfils que volen al mateix temps melodrama i modernitat.
Disney+
Disney està estirant tant la franquícia de Star Wars que corria el risc que els espectadors es deixessin de prendre seriosament les seves sèries galàctiques. Però llavors va aparèixer Andor i el panorama va canviar. Allunyada dels jedis i de molta de la parafernàlia que acompanya l'univers de George Lucas, la nova sèrie de Star Wars va de menys a més per mostrar-nos el naixement d'una revolució i recordar-nos una cosa que potser ja sabíem, però que havíem oblidat: el món, sigui galàctic o no, no està format només per les classes dirigents, també existeix el poble ras. Algunes de les escenes televisives més emocionants d'aquest any les trobareu a Andor, una ficció que va més enllà de l'etiqueta “sèrie de Star Wars”.
Per a: Idealistes i revolucionaris de saló .
AppleTV+
Jackson Lamb és l’antiheroi d’aquest any. A aquest agent de l’MI5 britànic caldria llançar-lo amb un roc lligat al Tàmesi: brut i pollós, comanda una unitat desastrosa d’espies descastats que el quarter general rebutja, i ell es complau en insultar-los tothora i recordar-los el seu fracàs. Però rere la capa de llard, exterior i interior, hi ha algú amb els mètodes fascinants de la vella escola i que protegeix els seus malgrat els abusos verbals. Amb dues temporades estrenades aquest 2022, Slow horses s’ha convertit en la sèrie d’espies de referència, on la intriga i un cert humor sarcàstic retraten el costat opac de la política.
Per a: Fans dels actors de caràcter i les trames recargolades.
AppleTV+
Probablement el final de temporada que més ha fet xisclar l’espectador d’emoció, aquest 2022. Aquesta distòpia porta al límit la idea de l’alienació laboral: ¿i si poguéssim manipular el cervell de manera que, un cop dins la feina, no tinguéssim cap record del nostre jo a l’exterior? ¿Seríem dues persones? ¿I si el jo de l’oficina vol escapar-se, però el domèstic l'hi impedeix? ¿I com comunicar-se? Ben Stiller dirigeix aquest malson de tensió creixent amb uns quants actors de luxe: Adam Scott, Christopher Walken o John Turturro. Fredíssima en la seva imatge, conté dosis de mala bava i humor negríssim sobre la buidor emocional que promouen les feines mecanitzades.
Per a: Qui li agradi que li burxin el cervell.
HBO Max
David Simon ho ha tornat a fer. El creador de The wire torna al seu Baltimore per investigar el perquè profund d’un cas real d’abusos policials. I, un cop més, cal examinar tot l’ecosistema polític, social i racial per comprendre com s’obre pas la corrupció. Valenta en la seva denúncia, la sèrie no es conforma amb les respostes immediates i, sense inhibir-se a l’hora d’assenyalar les responsabilitats individuals, despulla les podridures estructurals que no ho són només d’aquesta ciutat de l’est dels Estats Units. Les interpretacions sòlides i una escriptura directa a la mandíbula completa la fórmula d’aquesta minisèrie.
Per a: L’espectador conscienciat que necessita molta proteïna.
Filmin
En un any en què hem parlat de salut mental més que mai, In my skin toca la tecla justa. Brutal i sense gaires miraments, aquesta sèrie sobre la relació entre una estudiant i la seva mare, que pateix trastorn bipolar, en el context d'una Gal·les obrera i empobrida és una arma de destrucció massiva per a cors sensibles. Per poder aixecar una història com la que vol explicar Kayleigh Llewellyn, que es basa en la seva pròpia experiència, calen unes interpretacions tan robustes com unes cariàtides, i Gabrielle Creevy i Jo Hartley, filla i mare, assoleixen el repte sobradament. El pla final de la sèrie és d'aquells que es queden clavats a la retina.
Per a: Espectadors amb compromís social.
HBO Max
Quan HBO va anunciar que hi hauria una segona part de The White Lotus moltes celles es van aixecar en senyal d'incredulitat i, fins i tot, desaprovació. Bé, ha arribat el moment de demanar perdó. El viatge a Sicília que ha muntat Mike White és una de les experiències més intenses i divertides que hem viscut aquest any. Deixem enrere la crítica social i la hiperventilació de la primera temporada, aquí hem vingut a divertir-nos sense deixar de criticar i menysprear els rics absurds. Més enllà dels seus diàlegs punyents i situacions delirants, la grandesa de The White Lotus està en els petits detalls: el canvi d'expressió de la Daphne quan descobreix una traïció, les mirades assassines de la Harper i les llàgrimes de la Valentina. I, evidentment, un record especial per a la seva sintonia, una música endimoniada que genera unes ganes irrefrenables de sortir de festa.
Per a: Xafarders de mena.
- 'Better Call Saul'<p>Netflix</p>
- 'Dahmer'<p>Netflix</p>
- 'La Unidad'<p>Movistar+</p>
- 'The split'