Les 10 sèries que expliquen per què Channel 4 és un referent audiovisual

BarcelonaL'any 1982 l'acabada de néixer Channel 4 –una cadena de titularitat pública finançada a través de publicitat– trencava el duopoli televisiu del Regne Unit que ostentaven la BBC i el canal privat ITV. Quatre dècades després, el canal s'enfronta a la seva privatització, un pla amb el qual el govern de Johnson fa temps que amenaça i que finalment es farà realitat. Al llarg de la seva vida, Channel 4 ha marcat un estil propi que s'ha traduït en el naixement d'algunes de les sèries més innovadores i agosarades de la història de la televisió. En recordem 10 que han fet d'aquesta cadena un dels segells imprescindibles de la ficció televisiva.

Russell T. Davies va trencar motlles creant una de les primeres sèries que mostraven la vida i els amors de tres homes homosexuals amb llibertat i normalitat. Espantat per la recepció que podria tenir, Channel 4 va programar la sèrie a les deu de la nit –un horari força tardà per als estàndards britànics–, però va aconseguir sobresortir per la seva capacitat de trencar amb el discurs que fins llavors imperava sobre la realitat homosexual. La bona acollida de la sèrie no va ser unànime: per als més conservadors era massa explícita quan mostrava les relacions sexuals dels protagonistes, mentre que per als activistes LGTBI era una ficció massa superficial que no mencionava el sexe segur ni l'epidèmia de la sida. Passades dues dècades, Queer as folk està considerada una de les sèries fundacionals de la diversitat que avui dia pobla les ficcions televisives.

Molt abans de crear Succession, Jesse Armstrong es va unir a Sam Bain i als actors David Mitchell i Robert Webb per escriure aquesta sitcom inclassificable sobre dos amics que es coneixen des de la universitat i que comparteixen pis al sud de Londres. El Mark és un administrador de préstecs amb una vida grisa i amb poques expectatives, mentre que el Jeremy és un aspirant a músic amb una visió molt més optimista de la vida. A més de ser la sèrie més longeva de Channel 4, Peep show va ser la comèdia que va impulsar la carrera d'Olivia Colman al Regne Unit. La guanyadora d'un Oscar hi interpreta la Sophie, el principal interès romàntic del Mark.

"Has provat d'apagar-lo i tornar-lo a engegar?" Aquesta frase, que pronuncia l'informàtic Roy Trenneman cada cop que algú d'indústries Reynholm li truca per queixar-se del seu ordinador, s'ha convertit en un moment icònic de la televisió. Com sol passar en la ficció anglesa, The IT crowd no és una sèrie especialment llarga –de fet, només té 25 episodis–, però és un dels millors exponents de la comèdia britànica gràcies a elements surrealistes com l'executiu de l'empresa que és desterrat al soterrani dels informàtics després de fer-se gòtic. Han passat més de deu anys de la seva estrena, però The IT Crowd continua funcionant com un rellotge. El seu èxit va comportar que se'n fes un remake nord-americà, que va passar sense pena ni glòria.

Cada generació d'adolescents té la sèrie que intenta explicar els seus dubtes i problemes. Els que van viure aquella etapa a mitjans dels anys 2000 van trobar en Skins –que s'emetia al canal de pagament de Channel 4, E4– un mirall en el qual reflectir-se. Amb un estil realista i menys endolcit del que és habitual en produccions d'aquest tipus, Skins va tractar al llarg de set temporades una gran varietat de temes, des de la salut mental fins al consum de drogues i la sexualitat. Centrada en un grup de joves de Bristol, la sèrie canviava de protagonistes cada dos anys (els seus fans es refereixen a cada grup de personatges com a generacions). Per les files de Skins van passar actors com Dev Patel, Nicholas Hoult (Un nen gran, The Great) i Hannah Murray (la Gilly de Joc de trons).

Conspiranoica, pertorbadora i estèticament enlluernadora. Utopia, un thriller sobre un grup de fans d'un còmic que creuen que prediu el futur, va passar de ser la sèrie del moment a caure en desgràcia i haver-se d'acontentar amb l'etiqueta de producte de culte. La seva violència extrema passava per damunt del seu virtuosisme estètic i Channel 4 es va veure obligat a sortir en defensa seva en diverses ocasions. El fenomen al voltant d'Utopia en va propiciar una versió nord-americana, estrenada en plena pandèmia a Amazon i que va ser ràpidament oblidada.

Concebuda com un spin-off de la pel·lícula This is England, la minisèrie s'ambienta durant la celebració del Mundial de futbol del 1986 i se centra en el ressorgiment de l'estètica mod, que molts dels personatges de la cinta original adopten. Al darrere del projecte hi ha Shane Meadows, que va escriure i dirigir la pel·lícula i que va voler continuar explorant l'univers que hi mostrava perquè considerava que la joventut del 86 compartia molts elements amb la de mitjans del 2010, com ara la crisi econòmica i l'atur. Meadows i el seu soci Jack Thorne en van fer dues continuacions més, This is England 88 i This is England 90.

La mare de totes les sèries distòpiques que ens hem hagut d'empassar aquesta última dècada. Charlie Brooker va deixar el públic garratibat amb un primer episodi en què el primer ministre del Regne Unit ha de mantenir relacions sexuals amb un porc si vol que uns segrestadors alliberin un membre de la casa reial. La resta és història. Black mirror estava en boca de tothom i va tenir dues temporades a Channel 4. A causa dels problemes de pressupost que suposava fer la sèrie al canal britànic, Brooker i Annabel Jones, productora de la ficció, van arribar a un acord per fer les següents entregues amb Netflix, que havia distribuït Black mirror fora del Regne Unit amb gran èxit. La sèrie, que ha acabat omplint-se d'actors nord-americans i estrelles com Miley Cyrus, ha arribat fins a cinc temporades i fins i tot ha tingut un capítol especial interactiu.

Un dels èxits més recents de la cadena és la visió humorística però mai frívola dels anys més durs del conflicte de l'Ulster. Les protagonistes són quatre adolescents nord-irlandeses eixelebrades i el seu apèndix anglès (el cosí d'una d'elles, trasplantat a Irlanda del Nord i massa tendre per sobreviure en una escola de nois). En un context de conflicte armat les adolescents continuen sent adolescents i les seves necessitats i aspiracions són les mateixes, encara que Bill Clinton visiti la seva ciutat per intentar posar fi a les morts. Ara Derry girls està emetent la seva tercera i última temporada al Regne Unit, i encara no té data d'estrena a Netflix.

Tot i que la seva popularitat no s'ha reproduït en altres mercats, Stath lets flats és una de les comèdies més populars dels últims anys al Regne Unit. Creada i protagonitzada per Jamie Demetriou, la sitcom explica les desventures d'un agent immobiliari totalment inútil per a la seva feina i les relacions socials. Molt deutora de The office, Stath lets flats és un mostrari de les persones més excèntriques i deplorables que ens podem trobar al llarg de la vida. El 2020 la sèrie va fer ple als Bafta de televisió: va guanyar els premis a millor comèdia, millor actor i millor guió.

Amb el món encara intentant digerir el trauma de la pandèmia de covid, el gener del 2021 Channel 4 va estrenar la producció de Russell T. Davies sobre l'esclat de la sida. La minisèrie ens recordava una altra de les grans emergències sanitàries de la nostra història recent que no va rebre l'atenció necessària en els seus inicis, i els espectadors que la van veure van gastar muntanyes de mocadors. La producció, protagonitzada per Olly Alexander, va tenir un impacte més enllà de la pantalla: va aconseguir que el moviment de conscienciació sobre la importància de la detecció del virus reviscolés i al Regne Unit les sol·licituds per fer-se les proves de detecció del virus es van multiplicar per quatre.