Sèries, terra prohibida per als personatges grans?

BarcelonaSi es fa un repàs dels catàlegs de les plataformes, és fàcil trobar-hi nombroses ficcions centrades en l’adolescència, una de les etapes vitals que més han explotat les sèries. El que ja no és tan fàcil és trobar-hi propostes en què els protagonistes passin la frontera dels 60 anys. Fins fa ben poc les persones grans eren pràcticament inexistents en l’entreteniment, amb algunes honroses excepcions com Las chicas de oro, un autèntic èxit els anys 80 que no va aconseguir tenir continuïtat amb noves sèries protagonitzades per personatges de la tercera edat.

Una de les poques sèries recents que s’ha aventurat a mostrar què significa envellir és Grace & Frankie, comèdia de Netflix protagonitzada per dues actrius sobradament conegudes com Jane Fonda i Lily Tomlin. Darrere de la sèrie hi ha Marta Kauffman, una de les creadores de Friends, i Howard J. Morris. “Tothom entén el sentiment d’haver de començar de nou, tothom entén la por dels canvis vitals i com els hem d’assimilar, i tothom entén el sentiment de sentir-se exclòs. Crec que són idees universals i que apel·len especialment a persones d’una determinada edat. Són temes dels quals ningú parla. Ningú t’explica res sobre vagines seques!”, reflexionava Marta Kauffman en una entrevista amb la revista Deadline. 

La creadora atribuïa la sort d’haver pogut fer la sèrie –que explica la relació d’amistat de dues dones que van a viure juntes després que els seus marits els anunciïn que s’han enamorat– a l’aparició de les plataformes que busquen produccions centrades en nínxols de públic. Kauffman assenyala que el públic de la sèrie finalment ha excedit el grup demogràfic al qual es dirigia i ha aconseguit interessar i agradar a espectadors de totes les edats. De fet, Grace & Frankie té l’honor de ser, juntament amb Orange is the new black, la sèrie més longeva de Netflix, que en els últims anys s’ha especialitzat en tallar les seves ficcions a la tercera temporada. La comèdia de Marta Kauffman ha arribat fins a set temporades.

Segurament la bona acollida de Grace & Frankie va propiciar que Netflix donés llum verda a El método Kominky, la sèrie de Chuck Lorre (The Big Bang Theory) sobre l’amistat entre un actor reciclat en professor d’interpretació (Michael Douglas) i el seu agent (Alan Arkin). “Hi ha moltes coses a escriure sobre el fet de fer-se gran i soc prou estrany per trobar divertides moltes coses del fet d’envellir”, explicava Lorre quan va estrenar la sèrie. “Perdre persones estimades, els infinits problemes de salut, sentir-te exclòs de la cultura –normalment dominada pels joves– i els problemes amb els fills quan es fan grans. Era un escenari molt atractiu per a un guionista”, detallava.

El método Kominsky ha demostrat que les vicissituds d’envellir no són només atractives per als guionistes sinó també per als espectadors, que van convertir la comèdia en una de les sèries més vistes de Netflix. La sèrie, que ha estrenat aquest any la seva tercera i última temporada, va guanyar el Globus d’Or a la millor comèdia i és habitual dels Emmy.

Pocs guionistes de més de 55 anys

Des del sector audiovisual nord-americà s’assenyala que un dels motius pels quals les sèries protagonitzades per persones grans són tan difícils de trobar és la falta de guionistes que superin la barrera dels 55 anys. Segons l’informe d’inclusió del 2020 del Sindicat de Guionistes dels Estats Units (WGA), la temporada 2019-2020 només un 12% dels guionistes de televisió tenien més de 55 anys: el 88% restant eren tots menors de 55 anys. Marta Kauffman tenia gairebé 60 anys quan va estrenar Grace & Frankie i Chuck Lorre 65 quan va arrencar El método Kominsky. L’absència de guionistes de més de 55 anys no només fa que no es representi un grup demogràfic creixent, sinó que quan se’l representa es faci erròniament. És especialment significatiu en el cas dels personatges femenins, que sovint deixen de protagonitzar ficcions quan passen dels 40.

Una de les últimes sèries que ha donat protagonisme a personatges que superen la barrera dels 55 és Solo asesinatos en el edificio (Disney+). Un dels seus creadors és Steve Martin, que té 76 anys i va començar a escriure la història durant una festa en què l’amfitrió li va demanar una peça per a tres convidats més als quals només va descriure com "els actors més vells de Broadway". Si bé la comèdia no se centra tant en l’envelliment, com sí que ho fa El método Kominsky, sí que esbossa alguns problemes associats a aquesta etapa vital, com ara la soledat o veure’s relegat de la cultura mainstream. Steve Martin hi interpreta un actor que va protagonitzar una sèrie d’èxit en la seva joventut i després va quedar apartat de la televisió, i Martin Short hi encarna un director de Broadway que fa anys que no pot aixecar un nou espectacle. La soledat compartida dels dos homes, que viuen al mateix edifici, farà que acabin jugant a detectius aficionats amb l’ajuda d’una veïna molt més jove però també aïllada.

També parla de l’envelliment, tot i que no és el seu tema principal, La directora, la minisèrie de Netflix sobre la nova responsable del departament de lletres d’una universitat nord-americana. La Kim (Sandra Oh) ha de lidiar, entre més coses, amb uns professors envellits que no volen renovar els seus mètodes d’ensenyament per adaptar-se als joves estudiants.

Tot i aquests petits brots verds, la ficció televisiva continua instal·lada en un edatisme que sembla que no es pot capgirar ni amb èxits com El método Kominsky i Grace & Frankie.