Sèries i salut mental: ningú és la seva malaltia

BarcelonaMarçal Nebot té 37 anys, és enginyer informàtic i pare de dos nens. La primera vegada que va veure Homeland no va parar més atenció de l'habitual al fet que la protagonista, Carrie Mathison, tingués un trastorn bipolar. Però mentre la sèrie s'anava desplegant temporada rere temporada, al Marçal li van diagnosticar el mateix trastorn que al personatge principal. "He tingut un període de crisi de dos anys. Ara en fa quatre que estic estable i he tornat a veure Homeland, em feia gràcia", explica Nebot. En aquest retrobament amb la sèrie, s'ha topat amb una representació de la bipolaritat que no encaixa del tot amb el que ell ha viscut. A la ficció, la Carrie es deixa de medicar perquè aquesta és l'única manera que pugui resoldre els trencaclosques que li van apareixent. "Necessita la seva malaltia i desequilibrar-se per poder arribar a la genialitat. No és gaire realista, és més aviat el contrari. Quan la malaltia et desborda et tornes absolutament erràtic i prens males decisions", diu Nebot.

Tot i això, que la bipolaritat sigui present en una ficció –i més en una de tanta volada com Homeland– indica que la salut mental no només ja forma part de l'audiovisual, sinó que s'ha deixat d'utilitzar com un component de burla o de discriminació. "Que parlin de nosaltres és positiu, perquè la gent és més conscient de les nostres problemàtiques i s'eliminen prejudicis", apunta Nebot, que alhora subratlla la importància de representar amb precisió la malaltia: "Al ser inexactes es creen estigmes negatius, i això ens perjudica".

Els últims anys són moltes les sèries que han incorporat la salut mental a les trames. N'hi ha que la converteixen en eix central de les seves històries: és el cas de Pure, que relata la vida d'una jove amb un trastorn obsessiu compulsiu, o de la comèdia Atypical, protagonitzada per un noi amb trastorn de l'espectre autista. L'última a sumar-se a aquest catàleg és Los espabilados, la nova sèrie d'Albert Espinosa que es pot veure a Movistar+ i que segueix un grup de nois que s'escapen d'un hospital. "Hi ha una tendència cap a la normalització, amb representacions que afronten de cara les situacions, de manera amigable i no discriminatòria", subratlla la professora d'arts i humanitats i antropòloga digital de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), Elisenda Ardèvol, que afegeix que "les narratives poden ajudar a desestabilitzar els estereotips".

Més enllà de l'etiqueta

Un dels principals reptes de l'audiovisual ha sigut –i encara és– que els personatges no es defineixin per la malaltia que tenen. "Es tracta de no utilitzar l’etiqueta com a definició del personatge que ho pateix. Cal centrar-nos més en el que mou i remou els personatges, no només la persona afectada, sinó també tots els que l'envolten", destaca el psicòleg i membre de la comissió de cultura del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, Jaume Descarrega. Entre les sèries que han aconseguit abordar aquesta complexitat hi ha la magnètica Euphoria, de la HBO. Una de les seves protagonistes, la Rue, pateix depressió i ansietat. La ficció plasma amb detallisme els efectes de la malaltia, però va més enllà i retrata la Rue com una jove plena de matisos, amb els anhels propis dels adolescents. "És important no quedar-se només amb l'etiqueta, sinó anar més enllà de la superfície", diu Descarrega, que també subratlla la tendència "errònia" a l'hora d'equiparar salut mental amb psicopatologia. "No són només els trastorns. Fa referència a qualsevol problemàtica relacionada amb els pensaments, els sentiments i les relacions amb l'entorn", indica el psicòleg.

"Ens trobem molts cops amb el tòpic tan arrelat de la persona amb problemes mentals que encarna el dolent de la pel·lícula. El trastorn mental s'utilitza com a pretext de l'assassí, el maltractador o la persona que fa coses estranyes", apunta la portaveu d'Obertament, Ariadna Rogero. Per aconseguir una representació fidedigna, són molts els productors que demanen assessorament a plataformes i col·lectius com Obertament, que lluita contra l'estigmatització i la discriminació de les persones que pateixen problemes de salut mental. Com a exemple de sèries que tracten aquestes qüestions amb versemblança i rigor, Rogero cita la sueca Bron/Broen. "Crida l'atenció la manera com el trastorn de la protagonista està implícit en l'evolució del personatge, la manera com es relaciona amb l'entorn i com aquest entorn hi reacciona. És un molt bon exemple de com tractar positivament la salut mental en la ficció. Però això mai és blanc i negre i potser hi ha persones amb síndrome d'Asperger a les quals no els agrada com s'hi representa", diu Rogero.

La mirada en primera persona

Al capdavall, qui té més a dir sobre la plasmació de la salut mental a la ficció són els que la viuen en primera persona. I, a vegades, una sèrie pot despertar reaccions molt diferents en dues persones amb problemes similars. És el cas de Polseres vermelles, la producció de TV3 que narrava el dia a dia d'uns joves a l'hospital. L'única noia del grup, la Cristina, estava ingressada perquè patia un trastorn de la conducta alimentària. Quan es va emetre, Adriana Aparici tenia 14 anys. "Estava notant que alguna cosa em passava, però no sabia què era. Veure-la em va ajudar a identificar-ho, perquè era molt similar. No em vaig sentir ni tan sola ni tan estranya", explica Aparicio. Polseres vermelles va actuar com una espècie de mirall. "Recordo un moment en què la noia explica com es veu i no té res a veure amb com ho fan els altres. Jo no em veia gaire grassa, però estava incòmoda amb mi mateixa, amb el meu físic. A partir d'allà vaig començar a investigar", descriu Aparici.

Per a Helen Mercader, en canvi, la sèrie s'allunyava molt de la seva experiència. "Es va estrenar quan tenia 11 anys. Durant la primera temporada no coneixia aquest món, me la vaig mirar i ja està. Però en la segona temporada ja havia desenvolupat trastorns mentals i ho vaig veure des d'una altra perspectiva. Sabia de què estaven parlant", assenyala Mercader. Ella no es va sentir gens reflectida amb el personatge de la Cristina. "La sèrie es fixa molt en els clixés de la malaltia i se centra sobretot en el pes, quan el trastorn de la conducta alimentària va més enllà. A més, t'ho pinten com si estar a l’hospital fossin unes vacances pagades. No ajuda gaire a fer que les persones puguin entendre el trastorn", subratlla Mercader. Tant ella com Aparici coincideixen en destacar que Polseres vermelles no va influir-les a l'hora de superar la malaltia, si bé Mercader va notar l'impacte en el seu entorn. "El fet que s’estigués emetent la sèrie en aquells moments no va ajudar a fer que els companys de l'esplai comprenguessin la situació. Em deien que ho feia per cridar l’atenció, per imitar la noia. Va ser contraproduent perquè em va portar a rebre encara més estigma", diu.

Contra el tabú del suïcidi

En aquest context, un dels aspectes més delicats d'abordar a través de la ficció és el suïcidi. "Sabem que hi ha l'efecte Werther, que estableix que en determinats moments les creacions artístiques poden moure a la identificació per part dels espectadors i poden fer que un suïcidi tiri endavant. L’important de les sèries és que no caiguin en un sac buit. Cal preguntar-se: qui les pot veure i en quin moment es poden veure?", apunta Descarrega. La producció de Netflix Por trece razones, molt popular sobretot entre adolescents, va aixecar polèmica durant l'emissió de la primera temporada perquè mostrava de manera explícita el suïcidi de la protagonista. Diversos experts en salut mental van queixar-se del contingut, i més tard Netflix va decidir incorporar un missatge abans de cada episodi que alertava de la temàtica i proporcionava als espectadors vulnerables vies de contacte per demanar ajuda. Més endavant, també la HBO va col·locar una alerta sobre salut mental abans de les seves produccions. "És fonamental plantejar i animar a la demanda d’ajuda per part de la persona que ho pateix, com també desdramatitzar la qüestió que els psicòlegs són necessaris", diu Descarrega.

La responsabilitat dels creadors a l'hora de plasmar qualsevol problema de salut mental és molt alta, i cal anar en compte amb els efectes que pot tenir. En general, els experts coincideixen en subratllar que parlar de trastorns a les sèries és positiu perquè ajuda a visibilitzar-los, dona eines a la societat per empatitzar-hi i afavoreix el diàleg. Ara bé, Ardèvol alerta que és perillós "caure en l'altre extrem, creure que a les persones malaltes en realitat no els passa res i que no necessiten curar-se o medicar-se". Arran de la sèrie Los espabilados, també ho alertava la setmana passada la crítica televisiva de l'ARA Mònica Planas, que relatava com "els protagonistes fugen del psiquiàtric perquè no són ells els que estan malalts, sinó que la culpa és del món, que no els comprèn". En la mateixa línia, Ardèvol subratlla que "negar el problema amb una representació en què els personatges poden fer una vida al marge d’una cura o un acompanyament és una situació utòpica, que amaga fets reals", i recalca que "el debat és precisament aquest, com situem i normalitzem la malaltia".