Per què les sèries de ‘prime time’ de TV3 ja no ho peten?

BarcelonaTV3 vol que el 2023 marqui un abans i un després en el camp de les sèries al canal. Però, de moment, la seva primera aposta –Bojos per Molière– va acomiadar-se aquesta setmana deixant uns registres més aviat discrets: 255.000 espectadors i un 11,9%. Aquesta visió edulcorada del pas d’un grup de joves per l’Institut del Teatre ha anat perdent espectadors setmana a setmana, després d’un debut en què va aconseguir un 15,7% de quota de pantalla. El seu últim episodi va ser seguit només per un 7,7% dels espectadors i va ser superat per l’oferta d’Antena 3 (amb El hormiguero), Telecinco (La isla de las tentaciones) i La 1 (Viaje al centro de la tele).

La sèrie d'Hèctor Lozano, a més, no sembla haver aconseguit ser almenys referent per al cobejat públic jove que TV3 busca recuperar. El capítol de comiat, per exemple, només va ser vist per 9.000 espectadors d'entre 13 i 24 anys, i 10.000 espectadors a la franja compresa entre els 25 i els 44. És cert que aquest públic ja consumeix majoritàriament audiovisual per finestres digitals, però si mirem la quota de pantalla dels que a aquella hora sí que miraven la televisió s'observa que, entre els adults de 25 a 44 anys, tan sols va aconseguir seduir el 3,4% del total. Entre els joves de 13 a 24 el share era millor, amb un 10,2%, però encara dins la discreció. El 61,7% del públic, de fet, tenia més de 64 anys. TV3 afirma no disposar encara de dades de reproduccions digitals per poder determinar si, almenys, a internet ha tingut un recorregut potent.

Els resultats mediocres de Bojos per Molière no són una pedra puntual a la sabata del canal públic. En els últims cinc anys, tan sols una sèrie pròpia –Moèbius– ha aconseguit unes xifres d’audiència superiors a la mitjana del canal d’aquella temporada. El nombre d'aprovats es pot ampliar a tres si hi sumem dues produccions en què TV3 tenia una participació minoritària: es tracta de La catedral del mar (on aportava un 3,3% del pressupost) i Altsasu (un 14,7%). Les altres deu, en canvi, han obtingut resultats per sota de la mitjana global, de manera que llasten la principal dada de TV3, que és la seva quota de pantalla general.

Un cop d’ull històric permet constatar que la ràtio d’encerts va ser més alta en el lustre anterior. Aleshores hi va haver set sèries que sí que van aportar al share general: Polseres vermelles, tres temporades de Merlí, dues de Nit i dia i una de Benvinguts a la família. Un altre motiu per a la preocupació és el nombre de sèries que no han arribat al 10%. En les últimes cinc temporades, La Fossa, Buga Buga, Després de tu i L’última nit del Karaoke han firmat resultats d’un sol dígit, cosa que no va passar en cap ocasió dels cinc cursos anteriors.

Un factor a tenir en compte és que el share global de TV3 està molt marcat pels excel·lents resultats dels Telenotícies, que impulsen la mitjana de manera notable. Però, més enllà d’aquest efecte, les sèries estan aconseguint resultats inequívocament inferiors als programes d’entreteniment de la resta del prime time, com ara Polònia, Crims, El foraster, Eufòria o Joc de cartes.

Els motius per estrenar sèries, tanmateix, van més enllà de la cerca d'audiència: la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals té el mandat parlamentari de ser motor de la indústria de l'audiovisual. I, a més, forma part de la seva missió generar continguts en català en tots els formats possibles, des de concursos fins a informatius, des de publicitat fins a sèries de ficció.

Un dels canvis que ha comportat la irrupció de les plataformes és l'allau de sèries de gran pressupost. El cas més extrem és El senyor dels anells, d'Amazon Prime, i els seus inaudits 20 milions d'euros per episodi. Una ficció de prime time a TV3 costa aproximadament una desena part... per a tota una temporada. O, cosa que és el mateix, amb el cost d'una temporada d'aquesta fantasia èpica es podria finançar tota la ficció pròpia de prime time del canal públic català durant els 26 anys i mig pròxims (a raó d'una sèrie per trimestre). La postura mínima per jugar la partida de pòquer de les sèries ha pujat enormement i, des del departament de Cultura, s'han introduït canvis en el sistema d'ajuts per tal d'afavorir que alguna sèrie catalana pugui arribar cada any almenys als quatre milions de pressupost. Evidentment, el referent dels grans títols globals seguirà quedant lluny, però aquest pressupost s'acosta més al que pot costar una sèrie a Movistar+. I TV3 té, en aquest sentit, la carta guanyadora de la proximitat.

Oriol Sala-Patau: "Hem de fer el màxim de productes possibles"

Amb més de 20 anys de trajectòria a TV3, Oriol Sala-Patau és cap del departament de ficció i cinema del canal públic. Coneixedor profund de l’audiovisual del país, a ell li toca tirar els daus i encreuar els dits cada cop que encarrega una sèrie de ficció, o compra una pel·lícula. En aquesta entrevista explica com han canviat les dinàmiques en els últims anys i quin impacte té això en la capacitat de TV3 de situar les seves sèries en primera línia.

Per què li costa tant a TV3, en els últims cinc anys, tenir una sèrie pròpia que superi la mitjana del canal?

— Les plataformes, després de la pandèmia, han agafat un pes molt important i han fet canviar el consum: l’espectador ja no espera a dilluns a la nit a consumir la seva sèrie. Però, a més, és que encertar sempre és difícil, perquè no es tracta d’una ciència exacta. I en els últims anys hem fet una exploració exhaustiva de diferents formats i gèneres, depenent de les necessitats i estratègies, com quan vam apostar per Benvinguts a la família, que incorporava actors catalans que no havien treballat a la casa i ens permetia arribar a nous públics. I, de fet, estem estudiant si fer-ne un remake. O Les de l’hoquei, que era un projecte lligat a la universitat.

Per a aquest any s’han promès més de 30 títols, comptant els internacionals, però només hi ha dues sèries en què TV3 lideri la producció. S’ha renunciat a la sèrie pròpia?

— És un tema pressupostari. El model de finançament de les sèries és costós i per obtenir-los hem de buscar partners. La realitat és que no les podem fer sols. Si poguéssim, ho faríem! En tot cas, això ens permet tenir una llista de produccions que donaran qualitat i notorietat a la cadena. Estem orgullosos de les sèries, la gent les valora.

Si els hits no es poden prefabricar seguint una fórmula, ¿cal fer més sèries per intentar que alguna faci diana o bé fer-ne menys però dedicant-hi més pressupost per maximitzar-ne les opcions?

— Abans fèiem sèries de 4.000 euros per minut i clarament no eren preus competitius. Ara, amb el finançament d’altres socis, tampoc pots assegurar que sigui un èxit. El que és important és endevinar la tecla i trobar un producte que sigui de proximitat i alhora pugui tenir accés als mercats internacionals. Això és com un laboratori: has d’anar creant coses noves i veure si l’encert és més alt. Hem de fer el màxim de productes possibles amb qualitat i capacitat diferenciadora.

Sobre el paper, Bojos per Molière no era tan diferent de Merlí, del mateix creador. Però no ha acabat de funcionar. Per què?

— El mateix autor ha estat el director de la sèrie, i això fa que hi hagi una mirada única en els continguts. Ens interessava molt entrar en el món del teatre, que ha patit per la pandèmia. Però potser no és un món que interessi a tothom. O això ens va semblar ja quan vam fer El crac de Joel Joan, amb la seva mirada incisiva sobre el món del teatre. Penso que a Molière han faltat trames amb més nervi, que enganxessin la nostra audiència. La sèrie tenia molta qualitat, però potser sí que li ha faltat nervi. Però justament demostra que fins i tot tenint Héctor Lozano, autor de la sèrie de més èxit dels últims anys a TV3, no pots donar l’èxit per assegurat. Això sí, des del discurs de televisió pública, la sèrie tenia altres valors, com ara un discurs positiu sobre la realitat LGTBI.

El fet d’haver de fer sèries generalistes, per a tots els públics, perjudica l’audiència, que cada cop és més fragmentada?

— Evidentment. Em podria remetre a Si no t’hagués conegut. Ens vam aventurar a fer ciència-ficció, que mai ens ha funcionat, ni en sèries, ni en telefilms ni en pel·lícules. Però Netflix se la va quedar, per exemple.

Les últimes sèries de prime time no acaben de trencar sostres però, en canvi, la de sobretaula sí que arrasa.

— Efectivament, i a més aquestes sèries han funcionat com a plataforma de llançament de molt talent. Ens agrada arriscar amb nous guionistes, descobrir mirades pròpies... Gent com Enric Auquer, Àngela Cervantes, Úrsula Corberó o Quim Gutiérrez han sortit de la sobretaula. El que és important és tocar tecles diferents. Ara, per exemple, farem una sèrie amb Mar Coll i Aina Clotet que tindrà una mirada molt interessant sobre els joves.