Les sèries més populars de Netflix no són les que et penses

BarcelonaAquest 1 de febrer farà nou anys que es va estrenar House of cards, la primera sèrie original de Netflix. Aquest antic videoclub online estava aleshores en ple procés de consolidació com a servei de streaming, sobretot de títols aliens. A l'hora d'inaugurar la línia de producció pròpia de sèries, Ted Sarandos, el responsable de continguts, va decantar-se per un remake dirigit per David Fincher d'una minisèrie britànica de culte sobre un polític de geni maquiavèl·lic. Sarandos prenia com a referent el nou model de ficció que havia establert la HBO amb obres com Els Soprano, una alternativa a la televisió convencional que ben segur interessaria els clients originaris de Netflix, aquells cinèfils inquiets que els llogaven DVDs. House of cards va ser tot un èxit de públic i de crítica. Però les colossals mutacions en l'ecosistema audiovisual en l'última dècada ens retornen un panorama molt diferent del que apuntaven aquests inicis pel que fa a les ficcions que triomfen a la plataforma.

House of cards i tants altres títols similars han ocupat durant anys l'espai central de l'anomenada "cultura de les sèries", el nou paradigma de vincle amb la ficció televisiva que semblava deixar enrere els formats típics dels canals de tota la vida, amb formats com ara les telenovel·les, les grans ignorades en les converses i ressenyes serièfiles. Però mentre els tops del millor de l'any encara els copen propostes de HBO o de Filmin, darrerament els índexs d'audiència assenyalen un altre escenari. A la televisió pública catalana, per exemple, la producció pròpia Com si fos ahir pot presumir d'un share per sobre de la mitjana de la cadena. El 2018 va irrompre el fenomen de les telenovel·les turques, que primer va arrelar en els canals temàtics femenins de la TDT de Mediaset i Atresmedia, però no va tardar a estendre's a canals generalistes i plataformes de streaming. I a Netflix ara mateix les sèries al top del més vist són dues telenovel·les colombianes, Café con aroma de mujer i La reina del flow. Els serials tornen a triomfar entre els espectadors, i no només en els canals per a dones.

Nova perspectiva de gènere

Tradicionalment, les telenovel·les han estat menystingudes pel cànon intel·lectual i observades amb lupa pels estudis feministes. En els dos casos, per la mateixa raó: és el gènere per excel·lència associat al públic femení. També l'únic gènere popular que s'ha centrat en les dones com a subjecte, i no pas objecte, de la passió i de l'erotisme, de manera que en aquestes obres l'expressió de la feminitat ha acabat identificant-se inexorablement amb la pràctica de l'amor romàntic. Aquesta tendència ha desaparegut en les sèries de nova fornada, de Fleabag a Les de l'hoquei, que firmen creadores amb una nova sensibilitat a l'hora d'afrontar la representació de les dones en l'audiovisual. En la nova ficció, enamorar-se ja no és el principi rector dels personatges femenins. Amb el romanticisme bandejat de tantes sèries, només les telenovel·les (i certa ficció juvenil) mantenen vives les flames de les grans passions. ¿Potser això explica en part la seva esclatant resurrecció? ¿Al públic encara li calen ficcions que salvaguardin i conreïn la fantasia dels amors més grans que la vida?

Però els culebrons també s'ajusten als nous temps. Resulta curiós comprovar de quina manera les dues telenovel·les que triomfen a Netflix, Café con aroma de mujer i La reina del flow, han actualitzat la representació dels personatges femenins i dels seus rols a la trama, sense renunciar a la passió com a motor de la història. Les dues sèries presenten més d'una coincidència. No són ficcions originals de Netflix, sinó que van estrenar-se abans en cadenes convencionals. Les dues provenen de Colòmbia. Café con aroma de mujer és una producció del canal RCN, on es va covar també la primera versió de la sèrie, l'any 1994. La reina del Flow està produïda per la divisió de Sony a Colòmbia i Televisa, i es va emetre a Caracol TV. Les dues tenen un nombre ingent d'episodis per temporada, el que explica en part que acumulin tanta audiència. Un espectador que segueixi un d'aquests culebrons hi acaba dedicant molts més visionats i, per tant, més clics que els que destina a una sèrie convencional.

Les protagonistes de les telenovel·les solen ser de classe obrera o mitjana, personatges d'origen humil i amb un perfil professional baix amb els quals es poden sentir identificades unes espectadores de característiques similars. Aquest tret es manté en aquests dos títols, però el vincle amb la feina també és diferent. Malgrat moure's en un sistema de classes molt conservador, Café con aroma de mujer subratlla la capacitat de les protagonistes, recol·lectores de cafè, per dur a terme tasques físiques considerades tradicionalment masculines, com carregar els feixucs sacs amb la grana. I una de les trames principals gira al voltant del fet que mare i filla protagonistes han de tirar endavant la seva pròpia plantació. Molt més revolucionària és la proposta de La reina del flow. Aquí la protagonista no es mou per la passió, sinó per la seva creu, la rancúnia. Rancúnia amorosa, però també laboral: l'home que estimava no només l'ha enganyat en l'amor, també s'ha quedat les seves composicions musicals per triomfar en l'escena del reggaeton fent-les passar per pròpies. La sèrie reivindica així la figura de la dona creadora marginada per dinàmiques patriarcals, alhora que impugna el vessant més masclista amb què s'associen les músiques urbanes. I en els dos casos, es posen en evidència actituds d'abús per part dels homes que no fa tant s'haurien vist com a estratègies de seducció o com a fruit d'una passió desbocada. Les telenovel·les triomfen i ho fan a partir d'una perspectiva de gènere força renovada.