On són les sèries felices?

Quan el juny passat Sheldon Cooper i la colla de The Big Bang theory es van acomiadar definitivament dels espectadors, van clavar el penúltim clau al taüt de la comèdia de situació, un gènere que ens els últims anys ha anat desapareixent progressivament de les pantalles. L’últim cop mortal pot ser el final de Modern family, que el 2020 estrenarà la seva onzena i última temporada. L’adeu de la sèrie de Sofia Vergara és també l’ocàs de les comèdies blanques i convencionals, que d’un temps ençà han deixat de tenir rellevància en el panorama seriòfil, centrat en els últims mesos en produccions angoixants com Chernobyl o Euphoria.

Enguany la llista de nominades a l’Emmy en la categoria de millor comèdia són un bon exemple de com la sitcom tradicional -amb riures enllaunats o sense-és cada cop més residual. Les aspirants a endur-se el premi són Barry, Fleabag, Russian doll, Schitt’s Creek, The good place, The marvelous Mrs. Maisel i Veep. Qui esperi cargolar-se de riure al sofà veient un episodi d’alguna de les tres primeres s’endurà una decepció: Barry mostra les vicissituds d’un assassí a sou, mentre que tant Fleabag com Russian doll tracten qüestions com el dol, la pèrdua o les malalties mentals. Sí, l’espectador pot riure però també és bastant probable que plori o acabi amb el cor encongit. La més lleugera Marvelous Mrs. Maisel s’escapa del format clàssic de les comèdies per la seva durada, ja que cada capítol té entre 45 i 60 minuts.

Les que s’adeqüen més als paràmetres clàssics del gènere són Schitt’s Creek, The good place i Veep, però són sèries que, com Modern family, ja han enfilat la recta final: la canadenca emetrà la sisena i última temporada el 2020, la comèdia de Kristen Bell estrenarà la seva última temporada aquest setembre, i la de Julia Louis-Dreyfus va dir adeu el 12 de maig. Ampliant el cercle cap a altres premis com els Globus d’Or, trobem com a guanyadora de comèdia El metodo Kominsky, molt més propera al melodrama (el dol, altre cop, torna a ser protagonista).

L’any 2014 els executius de televisió nord-americans ja avisaven que el gènere es trobava en “estat d’emergència”: les noves sitcoms programades per les televisions generalistes -que solen apostar per ficcions amables- no aconseguien enganxar l’audiència i anaven caient com mosques a cada nova temporada. Les supervivents, com Brooklyn Nine Nine o GLOW, sempre tenen l’espasa de Dàmocles de la cancel·lació al damunt.

En els últims anys, mentre les cadenes en obert topaven contra una paret cada cop que llançaven una nova comèdia, la televisió per cable, i les plataformes per streaming acabades de néixer, com Netflix, exploraven formes més agosarades de fer riure. El 2012 la HBO estrenava Girls, una història generacional amb grans dosis de desencant que va ser nominada als Emmy a la millor comèdia. Un any després Netflix llançava la que venien com la seva primera comèdia, Orange is the new black. Després va ser el torn d’Amazon i Transparent. Totes tres produccions són exemples de com la dramèdia -gènere que fusiona riures i llàgrimes i que tracta temes considerats durs - ha acabat per enterrar les comèdies més lleugeres. Les sèries felices són una rara avis en l’oferta catòdica: les poques comèdies que aconsegueixen cridar l’atenció de crítica i públic ja no són sinònim d’evasió, sinó un vehicle per reflexionar sobre temes profunds des d’una mirada sovint irònica o sarcàstica.

Paradoxalment, mentre les sitcoms semblen desterrades de la televisió, les grans plataformes es barallen pels drets d’emissió de Friends (1994-2004), un dels grans referents del gènere. Segons les dades de la consultora Nielsen, el 2018 les dues sèries més vistes a Netflix van ser la comèdia de Jennifer Aniston i The office (2005-2013), dues produccions que ni són una estrena ni un producte creat per la plataforma però que han aconseguit enganxar noves generacions. De fet, l’anunci que a partir del 2020 Netflix ja no podrà disposar de Friends perquè passarà a formar part del catàleg de la nova plataforma de Warner, HBO Max, ha obligat la plataforma a buscar alternatives en el bagul dels records catòdics. Segons Los Angeles Times, sèries com Seinfeld (1989-1998), els drets de la qual tornaran a estar lliures a partir del 2021, o Dos hombres y medio (2003-2015) centraran la pròxima batalla entre les plataformes per streaming. Deadline informava dilluns que HBO Max ha començat a fer moviments per adquirir els drets tant de la sèrie de Charlie Sheen com de The Big Bang theory i que podria arribar a pagar 1.500 milions de dòlars per totes dues.

La falta de relleu en el gènere fa plantejar-se si d’aquí 20 anys les plataformes se seguiran barallant per sèries que, en alguns casos, farà gairebé mig segle que es van estrenar.