Què passa amb les sèries d'esports?

BarcelonaCompanyonia, pensar en positiu, veure el got mig ple. Són trets canònics de Ted Lasso, l'exitosa sèrie d'Apple TV, que fa poques setmanes ha estrenat la seva segona temporada. Les vivències d'aquest entranyable entrenador, que passa de ser preparador de futbol americà d'una universitat dels Estats Units a treballar en un equip de futbol a la Primera Divisió anglesa, han sigut un fenomen arreu del món. La sèrie ha funcionat fins al punt de ser la ficció estrella de la plataforma de Cupertino, fins i tot per sobre de The morning show –la seva gran aposta–, tenir una segona temporada assegurada abans que s'estreni la primera i batre tots els rècords pel que fa a nominacions als Emmy en l'apartat de comèdia: ha superat les dinou de Glee el 2010 i n'ha sumat una més al seu caseller.

El triomf de la sèrie que encarna Jason Sudeikis mostra que existeix un ampli terreny per explotar en el saturat món de les ficcions episòdiques: les esportives. Per més que la premissa de Ted Lasso sigui inversemblant –que un entrenador sense tenir cap experiència en l'elit ni en l'esport en concret arribi a dirigir un equip de la Premier League–, és interessant veure com aborda problemàtiques clàssiques del gènere: l'estrella egoista, el veterà passat de voltes, els rols de vestuari, l'entrada d'un nou preparador. Són elements que han funcionat en aquest producte d'Apple i que hem vist en infinitat de pel·lícules però que, traslladats al format sèrie, són una raresa. N'hi ha alguns exemples, però són més aviat anecdòtics, com la noruega Home ground, sobre futbol femení, o Delantero, sèrie que va emetre TVE als anys noranta i que estava inspirada en la vida de Gary Lineker al Barça. Xavier Salvatella, que no només ha participat en un vestuari professional com a esportista, el de l'Egara, sinó que també ha sigut director de comunicació de l'Espanyol durant vuit anys, creu que el problema principal és la saturació: "Som en una societat en què l'esport és gairebé omnipresent, i crec que això influeix molt a l'hora de no engegar produccions de ficció. Agafem els últims exemples més notoris: el Barçagate, l'adeu inesperat de Messi, les històries humanes dels campions olímpics o la politiqueria entre les organitzacions del futbol professional. Són històries que com a ciutadans les vivim les vint-i-quatre hores del dia". Per a Salvatella, la falta de referents respon al fet que ja tenim prou esport a la realitat per buscar-ne a la ficció: "T'agradi molt o poc l'esport, la sobreinformació sobre aquests temes és clara".

La realitat és que sorprèn que el nombre de sèries centrades en l'esport sigui tan minso, en relació amb la importància que tenen a l'escala social i en comparació amb altres professions que sí que protagonitzen sèries, com metges, advocats o periodistes. Ficcions com Friday night lights, la paròdica Eastbound and down o la catalana Les de l'hoquei han tingut l'esport com a teló de fons, com a paisatge per explicar vides i relacions, però no n'han fet el centre gravitatori ni el tema principal. Això contrasta amb l'èxit del gènere en el cinema, que ha despatxat pel·lícules extraordinàries en què, tot i que les relacions personals tenien un gran pes, el context esportiu era indispensable. Fos a la pista o als despatxos, títols com Una mala jugada (Spike Lee, 1998), Jerry Maguire (Cameron Crowe, 1996) i Moneyball (Bennett Miller, 2011), aquesta última basada en una història real, aportaven noves visions i narratives i aprofundien en el rerefons social, però sempre des de l'esport com a base. La filmografia esportiva és extraordinària i contrasta amb el buit televisiu: Rocky, Jo, Tonya, Hoosiers oi Karate kid. Aquesta última, això sí, amb sèrie pròpia.

Seguint amb els motius de la poca proliferació del gènere, Marc Molina, corresponsable de Can't Play Kanter, podcast indispensable sobre la NBA i que també aprofundeix en el món audiovisual i la realitat nord-americana, creu que l'esport en si ja és "una font de drama i conflicte que hem après a experimentar amb les seves normes i context". En aquest sentit, Molina pensa que sèries i pel·lícules amplifiquen elements que poden semblar externs a aquesta realitat: "Per això funciona tant el documental. Perquè creiem que només intenta fotografiar l'esport, i no tant construir una narrativa nova al seu voltant".

La realitat supera la ficció

Deixant la ficció de banda, el món del documental és indubtablement el gran rei del gènere. A l'èxit planetari de produccions com Red Army i Free solo se li uneixen els més recents de The last dance i Sunderland til I die, que han mostrat com la no-ficció episòdica també pot arribar al gran públic. Són productes que reafirmen rotundament el tòpic: l'esport va molt més enllà de propi joc. "Hi ha infinitat d'històries relacionades amb l'esport professional que fan caure de cul", explica Manel Peña, l'altra pota de Can't Play Kanter. En detalla algunes d'humanament "fascinants" només a la NBA: "El pare de Michael Jordan, assassinat mentre dormia al seu cotxe; Giannis [Antetokounmpo] i els seus germans venent souvenirs a l'Acròpolis d'Atenes; personalitats complexes com les de Ron Artest, Lamar Odom o el mateix David Stern..." Una col·lecció de narracions que superen la imaginació de qualsevol guionista.

¿Serà Ted Lasso la gran sèrie d'esports? El temps dirà si el seu triomf anima a fer noves produccions. Per a Xavier Salvatella, cal apostar per esports minoritaris, com el cas de Les de l'hoquei: "Som i tenim esport a mansalva, així que potser cal pensar en ficcions que no ens vinguin a explicar el que, poc o molt, ja sabem o endevinem del futbol i dels Bolt o Pelphs de cada moment". Per la seva banda, Marc Molina veu indispensable que les noves sèries tinguin un equilibri entre "la tensió pròpia de l'esport i el que passa a fora, sumant els aspectes polítics, socials i de negoci".

Mentre esperem altres sèries esportives, la no-ficció no para d'oferir bons productes. Manel Peña recorda June 17th 1994 i Quantum Hoops, el seguiment d'una temporada de l'equip de bàsquet de l'institut tecnològic de Califòrnia, un centre més orientat al rendiment acadèmic que a l'esportiu i que fa 21 anys que no guanya un partit: "És un dels cants definitius a la figura de l'antiheroi", recorda. La tercera gran pota de l'esport –ficcionat o no– a la televisió és l'anime. Aquí sí que la col·lecció és àmplia, rica i de qualitat: Campeones, Dos fuera de serie (coneguda popularment com Juana y Sergio), Cinturó negre i Slam dunk en són alguns dels millors exemples.