Albert Garcia: "Seré jo i no la policia qui decideixi quan he de deixar la meva feina"

BarcelonaAquest dijous és previst que se celebri el judici contra el fotoperiodista Albert Garcia, detingut per la Policia Nacional quan cobria per al diari El País les protestes de Via Laietana a Barcelona contra la sentència de l'1-O. L'acusen d'atemptat contra l'autoritat i la Fiscalia li demana divuit mesos de presó.

Com pot arribar a judici una agressió a la policia quan cap de les múltiples gravacions del moment mostren res que s'hi assembli?

— L'única cosa que se m'acut és que, en el moment dels fets, la Policia Nacional no reconeix que s'ha equivocat i en comptes d'admetre l'error i deixar-me en llibertat sense efectes realitza un fals atemptat i genera un muntatge policial per justificar la detenció.

I una represàlia? Ha cobert moltes operacions d'ordre públic...

— No ho crec. O no vull veure-ho així. Penso més que la policia és així de sapastra i que està acostumada a tenir sempre la raó. Va ser una detenció molt mediàtica, perquè tothom mirava amb lupa què passava al carrer i més encara la detenció d'un periodista. Era gravíssim.

Com afronta el judici anímicament?

— És un moment difícil. Però estic tranquil perquè sé que tinc la raó i que tot és un muntatge. Demostraré que l'atestat policial és totalment fals i que s'aprofiten del principi de veracitat de les forces públiques per desprestigiar-me. Tant els testimonis com les proves ho faran evident.

L'atestat policial narra tres episodis. El primer passa a les 20.30 i el situa a plaça Urquinaona, impedint una detenció i fent caure un policia a terra.

— Això és fals. No existeix aquesta escena: jo no era allà i ho podré demostrar, perquè treballava i enviava fotos des d'un altre lloc. Però és que, a aquella hora, no hi podia haver un policia sol a la plaça, com diu l'atestat! Es tractava del punt àlgid de la protesta: l'haurien apallissat.

El segon és el de les 22.30, el que s'ha pogut veure amb imatges.

— Aquí ells expliquen que hi ha un grup de policies que està fent una detenció i que un grup de fotoperiodistes l'enregistra. Segons la seva versió, ens demanen de bones maneres que ens apartem perquè els dificultem la detenció. I que tothom menys jo fa cas. Que ho tornen a demanar de molt bones maneres. I diuen que no faig cas i que aleshores empenyo un policia, li dono un cop i que rep lesions a la mà.

I el seu relat, en canvi, quin és?

— Quan ja estava tot tranquil van passar dos nois per la Via Laietana i la policia els va fer fora. Un dels nois li diu alguna cosa a un agent i el policia, que no el deté, el comença a apallissar. Li diuen que se'n vagi, però com que continuen clavant garrotades i cops de genoll... com volien que se n'anés? Esclar, allò no entrava en cap protocol policial i els periodistes que érem allà vam començar a gravar-ho. Quan se n'adonen, que allò està ple de premsa, en un tres i no res tinc un agent a un pam de la cara bloquejant-me. Tots estàvem en línia. Jo no estava pas més avançat, com es veu clarament a les imatges. I, sense badar boca, em clava una empenta forta que em desplaça cap enrere. Jo li retrec l'actuació i ell crida que l'he agredit i es desencadena la detenció. M'agafen pel coll i m'ofeguen, com es pot sentir en un vídeo, perquè em quedo sense veu. A terra em donen un cop de puny fort a la cara. I se m'enduen a peu en una posició incòmoda, que m'impedia caminar per un carrer ple de pedres i objectes. Va ser totalment degradant.

L'atestat també parla d'una conversa que té un superior seu del diari amb la policia.

— Allà es diu que ell ja m'havia advertit hores abans, en una reunió, que vestia com un manifestant violent, que m'havia demanat que portés l'armilla identificativa i que explica als agents que jo era impetuós i conflictiu. Aquella trobada existeix, sí, però com explicarà la persona del diari que la va protagonitzar els continguts són del tot inventats i mai va dir res de tot això. Més encara: ell no va arribar a veure'm, aquell dia. Soc freelance i em relaciono amb el diari per telèfon. En fi, tot és una mica de Mortadel·lo i Filemó.

Si davant les càmeres d'altres companys el tracte va ser humiliant, suposo que dins la comissaria la cosa no devia millorar...

— Em tenen de genolls i contra la paret amb les manilles tan tancades que em fan molt de mal i m'inflamen els canells. Quan em queixo, l'agent que em custodiava em diu "Ahora te las aflojo" i encara me les va tancar més. Insults i menyspreu constants. Jo duia unes ulleres protectores i, des del darrere, les estira cap endavant per tensar la goma i les deixa anar dient "Uy, perdona, ¿te he hecho daño?" Les meves càmeres les van tirar a terra, i reparar-les va costar uns 1.000 euros. Les ulleres de veure-hi, també a terra. Et deixen molt clar que cada cosa que diguis se't girarà en contra.

I de Via Laietana al complex policial de la Verneda.

— Però passa una cosa, encara a Via Laietana. Al cap d'una estona, que no sé precisar, retiren aquesta custòdia i venen uns policies de paisà. Em pregunten si estic bé i els dic que em fan mal les manilles... i me les afluixen. Em diuen també que canviï de posició, perquè aquella fa molt de mal: que segui amb les cames creuades i mirant-los. Aleshores entenc que algun càrrec superior s'ha adonat del problema que tenen. I, a partir d'aquí, la custòdia me la fan aquests dos agents, diferenciada de la resta dels detinguts. Ja a la Verneda, per exemple, em fan esperar al pàrquing, sol i en un cotxe sense logotipar, mentre que els altres detinguts estaven amuntegats a l'entrada. I em van posar unes manilles de fil suposo que per cobrir l'expedient perquè, de tan folgades que m'anaven, me les podia treure. Finalment arriba l'advocat, em nego a declarar i em deixen en llibertat, passades les quatre de la matinada.

Ha tornat a cobrir alteracions d'ordre públic?

— Vaig estar dues setmanes de baixa, per recuperar-me, perquè emocionalment em va afectar molt. Just després hi havia unes eleccions i vaig fer aquells últims dies de campanya electoral... Però tres setmanes després de la detenció ja era a la Jonquera, en una nova situació de conflicte amb la policia.

Es va notar amb el fre de mà posat?

— Durant la baixa em vaig plantejar si volia continuar treballant d'això. Però a la Jonquera vaig actuar com sempre. Al diari sempre m'han respectat molt i em van dir que si, a partir d'aleshores, no volia cobrir conflictes, que ho entendrien perfectament. I han assumit ells la defensa. S'han portat bé.

Què el va decidir a persistir?

— Que seré jo i no la policia qui decideixi quan he de deixar la meva feina...

Duia braçalet però no armilla. Per què?

— Per ser allà, treballant, has d'anar identificat, d'acord, però amb la mínima expressió. Si no, contamines l'escena. A més, l'armilla et converteix en un blanc fàcil. Que rebis un cop de porra, en un moment donat, pot passar, perquè són situacions molt dinàmiques: estàs ben col·locat i, en un segon, deixes d'estar-ho. Això ho puc entendre, si és ocasional. Però és gravíssim el que va passar a l'aeroport, quan companys meus van rebre bales de foam tot i que no eren entre els manifestants. I això passa perquè ens veuen amb les armilles. Estic convençut que a la policia no els agrada que hi siguem, documentant certes actuacions que no hi hauria problema de mostrar... si fossin dins els protocols.

El principi de veracitat de la policia és un privilegi. Hauria de ser també una responsabilitat?

— Sí, hi hauria d'haver un efecte simètric. Et pots aprofitar d'aquest principi, però si n'abuses hauria de comportar un càstig correlatiu.

Demanarà un rescabalament?

— Ho valorarem en el moment que tinguem l'absolució, que compto que la tindrem.

La setmana passada el diputat Ignacio Garriga de Vox va dir en seu parlamentària que vostè era un delinqüent. L'extrema dreta ajuda a escalfar l'ambient perquè la policia pugui tenir aquesta actitud?

— Sí, esclar, tenen un altaveu al Parlament i arriben a molta gent. I busquen generar mala maror entre la societat, sense cap prova. La policia i Vox són molt a prop, en general. Els vincles són evidents. I hi deu haver molts agents honestos, però també molts que s'aprofiten d'aquest principi de veracitat. En el fons, representen el mateix tipus de xacra a la societat.