Separar l’autor de l’obra (política)

La mort de Mario Vargas Llosa ha desfermat els panegírics que corresponen justament a un gran escriptor com ell. Però la seva figura desborda la de la literatura i és divertit, aleshores, veure com determinats mitjans despleguen tot un gradient d’estratègies per explicar que, políticament, el seu llegat resulta bastant més antipàtic que el de les seves lletres novel·lades. Hi ha els que, directament, es miren aquest aspecte sota una òptica benevolent. A Libertad Digital, per exemple, el titular és "Mor Mario Vargas Llosa, lluitador incansable per la llibertat i la democràcia". Dir això de l’home que sempre remugava que els americans del Sud votaven malament i que va prestar suport a figures com el pinochetista José Antonio Kast o el trumpista Jair Bolsonaro implica tenir un concepte molt mal·leable i elàstic de la democràcia. Altres mitjans, com La Razón, El País o La Vanguardia (en el moment d’escriure aquestes ratlles, a mitja tarda) no tenien a la seva portada digital cap titular específic sobre la deriva ideològica del finat en els seus últims anys i la seva manifestitis galopant. O sobre la seva desconnexió amb el poble: tots els candidats a qui prestava el seu suport acabaven perdent les eleccions.

Aquestes consideracions no empetiteixen la seva figura literària, perquè ja fa temps que vam aprendre que el geni s’expressa al marge d’altres consideracions diguem-ne humanístiques, tot i que un instint romàntic ens impulsi a voler creure que la bona literatura emana d’una arquitectura moral sana. Amb una certa mala consciència, separem artista i obra per seguir gaudint de la segona a pesar de la primera. Però, periodísticament parlant, cal abordar totes dues coses, encara que sigui en peces diferents. Al capdavall, un autor és també la seva obra política, si l’ha volgut tenir.