La separació de poders segons Marhuenda

Llegeixo el següent titular de portada a La Razón: “Francisco Marhuenda ingressa a l’Acadèmia de Jurisprudència amb una defensa de la separació de poders”. És una superlativa i formidable notícia que el director del mitjà que té l’exministre Jorge Fernández Díaz com a columnista diari faci aquesta abrandada defensa d’un dels principis bàsics de la higiene democràtica. El mateix rotatiu, per exemple, que va emparar la politització dels jutges del Procés després de l’espantá de M. Rajoy, incapaç d’entomar la qüestió des de les maneres pròpies del parlamentarisme. Cal suposar que a partir del seu discurs d’ingrés canviaran moltes coses al diari de Planeta. (Riures tènues enllaunats.)

De fet, la principal separació de poders que caldria reclamar a Marhuenda és la que s’hauria de respectar entre les tres branques clàssiques –legislativa, executiva i judicial– i la institució de la premsa, l'anomenat quart poder, que se suposa que no ha de ser el braç armat dels tres primers, sinó el seu contrapès democràtic. Poca separació de poders va observar La Razón quan, sota la seva direcció, va publicar les fotos del DNI dels 22 jutges que havien signat en favor d’un manifest independentista, un cas que li va merèixer una imputació. El cas va ser arxivat perquè no es va poder determinar qui havia fet la filtració. Fotos del DNI? Qui pot haver-hi tingut accés? Cap Sherlock va desentrellar l’enorme misteri, fins que l’assumpte va arribar a Europa i allà van ser més sagaços: el Tribunal Europeu de Drets Humans va condemnar l’Estat per una violació del dret al respecte a la vida privada i familiar per l’elaboració d’aquests expedients per part de la policia espanyola. Vaja, no es podia saber. Suposo que quan la separació de poders a Espanya és una broma, els discursos sobre aquest sagrat principi a la seva premsa també es devaluen de manera proporcional.