Jesús Rodríguez, des de l'exili: “Sense Vox la causa de Tsunami no podria tirar endavant”

BarcelonaEl periodista Jesús Rodríguez és un dels investigats en el cas Tsunami Democràtic pel jutge Manuel García-Castellón, tot i que ell oficialment no ha rebut encara cap comunicació que així ho certifiqui. La manca de confiança en aquesta operació policial l'ha dut a exiliar-se a Ginebra, Suïssa. Des d'allà, explica la seva visió sobre una causa que, a parer seu, intenta aplicar la plantilla basca a la realitat catalana.

Ets a l'exili des de Cap d'Any, però vas fer pública la teva situació fa poques setmanes. Per què aquest decalatge?

— Vaig marxar de manera preventiva, a preparar una mica el terreny, perquè estava pendent de veure si el jutge feia el pas de citar-nos o no. I aleshores, quan fa el primer moviment consistent a dictar l'ordre de localització a la Guàrdia Civil, decideixo comunicar públicament que soc a Suïssa, en condició d'exiliat, perquè no confio que això es pugui resoldre judicialment.

El moviment evidencia la teva manca de confiança en un judici just.

— La meva manca de confiança es fonamenta en les declaracions del jutge, de les associacions professionals de magistrats i del Consell General del Poder Judicial, on han anat reiterant de manera sistemàtica que no tenen la voluntat d'aplicar la llei d'amnistia. L’altre factor és el contingut mateix de la causa judicial.

En quin sentit?

— El relat que es construeix en relació a la meva persona lliga els meus missatges amb Carles Puigdemont. De fet, la imputació de Puigdemont ve després de la meva: l'informe de la Guàrdia Civil i el magistrat consideren que ell té una relació o un vincle amb Tsunami perquè rep uns missatges meus –a través d'una tercera persona– en els quals se li comuniquen esdeveniments que es produirien a la tardor del 2019 com a resposta a la sentència del Procés. Quan veig aquesta maniobra judicial, interpreto de seguida que la peça de caça major és Puigdemont i jo simplement un instrument per arribar a ell a través dels missatges. I, per tant, en considerar que aquest jutge actua per raons polítiques, no veig cap possibilitat de defensar-me.

Com ha estat el teu aterratge a Suïssa?

— A veure, complicat. És a dir, persones que ja porten anys aquí a l'exili, com Anna Gabriel o Marta Rovira, ens han ajudat amb contactes i ens han facilitat els tràmits administratius o ens han ajudat a buscar un habitatge. Però ha estat complicat pel desconeixement del país i per les dificultats de sosteniment econòmic a Suïssa, on el cost de la vida és pràcticament el triple del de Catalunya. El sou mínim a Suïssa, el de l'alcalde de Ginebra, és de 4.600 euros, perquè et facis una idea. És una distància respecte a la meva realitat anterior molt gran que l'he pogut solucionar amb aquests suports i amb la creació d'un grup de suport a Catalunya molt actiu que m'ha ajudat a recollir fons econòmics.

En quina situació processal estàs a dia d'avui?

— Fins a dia d'avui no he rebut cap comunicació de l'Audiència Nacional que m'informi ni que estic imputat, ni que estic investigat, ni que estic citat a declarar. Res. L'única comunicació la vaig rebre l’abril del 2023. Era una carta, signada pel jutge Manuel García-Castellón, que responia a una petició meva: s'havia publicat un article a El Mundo on se m'assenyalava com una persona que tenia relació amb Tsunami i amb el meu advocat havíem enviat un escrit a l'Audiència Nacional per aclarir la situació. Ens van respondre que jo no estava investigat en aquesta causa i que, per tant, ni em puc incorporar a la causa, ni el meu advocat es pot personar. Això és l'únic que tinc de l'Audiència Nacional, segellat i signat pel jutge. Tot el que ha arribat posteriorment ha estat o bé a través dels advocats d'altres persones de la causa o a través de mitjans de comunicació.

Com t'expliques aquest aparent canvi de criteri del jutge?

— Bé, per a mi està molt clar el que ha passat. El jutge accelera l'informe final de la Guàrdia Civil durant la tardor, just quan s'està fent la tramitació i negociació de la llei d'amnistia. Veuen imprescindible que, per imputar Puigdemont, aparegui un enllaç que permeti dir que ell estava en la direcció de Tsunami. En aquests missatges jo parlo de mobilitzacions que es desenvoluparien i ells m'atribueixen tenir informació prèvia sobre què havia de passar. Esclar, són perfectes per a la Guàrdia Civil per sostenir la imputació de Puigdemont.

Tenint en compte que ets periodista especialitzat en mobilitzacions socials, la teva feina és precisament tenir fonts i preveure aquest tipus d’esdeveniments per poder cobrir-los. No sé si la imputació la interpretes també aleshores com a un avís per a navegants. Sobretot navegants incòmodes.

— A la tardor del 2019 moltíssims periodistes teníem informació i contactes del que passaria. Tot acaba absolutament distorsionat i contaminat pel fet de categoritzar el que va passar com a terrorisme. Han fet un salt acusatori cap a un delicte tan greu i els que tenen contacte amb els organitzadors o tenen informació acaben sent tractats de col·laboradors d'aquesta organització suposadament terrorista. Això és molt perillós, i és l'aplicació de la plantilla basca a la realitat catalana, sense l'existència ni de persones mortes, ni d'atemptats, ni de bombes, ni de res.

En tot cas, no sembla que els amoïni gaire posar en una situació complicada un periodista que els resulta incòmode.

— No sé si la Guàrdia Civil té aquesta mirada exactament o potser aprofita l'avinentesa per matar dos ocells d’un tret. No ho sé. Evidentment, això a mi m'ha arribat després que en els últims dos anys m'he dedicat principalment a investigar temes d'infiltració policial en l'activisme independentista. No puc afirmar que hi tingui relació, però la lectura de molta gent del meu entorn és “Ostres, això sona una mica estrany, no? Com si fos una mena de venjança”. Però no ho sé: seria especular.

Quin horitzó de retorn tens?

— No m'he plantejat cap horitzó, però sí que m’he preparat personalment. Tot plegat es pot allargar fins l'any vinent, comptant que la llei d'amnistia no sigui aplicada en el moment de ser publicada al BOE, perquè es presenta una prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea per no aplicar-la. Si les nostres defenses presenten aleshores al Tribunal Constitucional un recurs per indefensió contra la possible no aplicació de la llei d'amnistia, aleshores en n'anirem a mitjans de l’any vinent. En canvi, si s’aplica sense traves, podem parlar de tornar a finals d’estiu. Hi hauria un tercer horitzó, esclar, que seria que el govern espanyol caigués.

En tot cas, confies que la llei d'amnistia tirarà endavant.

— A veure... Confio que la llei d'amnistia s'aprovarà al Congrés. Hi haurà maniobres, segur, i el Senat pot passar que la torni a redactar, però el Congrés recuperarà el redactat inicial i l’aprovarà. A partir d’aquí, hi ha una voluntat manifesta d'una majoria de jutges per no aplicar l’amnistia. De fet, les associacions de jutges conservadors han enviat ja als magistrats un manual per tal que no l'apliquin.

Durant els mesos d’incertesa que t’esperen, ¿hi ha voluntat de fer campanya contra aquestes anomalies democràtiques?

— Algunes coses les estem fent conjuntament amb la resta d’encausats. D'altres les estic fent específicament pels drets que se m’han vulnerat com a periodista. Hi ha una quinzena d'organitzacions que estan en contacte amb relators de les Nacions Unides i a les quals hem transmès la meva situació. Em consta que estan elaborant uns dictàmens.

“Qui lidera l'embat judicial no són els jutges, sinó Vox”, escrivies fa poc a La Directa, parlant de la teva situació.

— Quan el jutge veu que la Fiscalia s'aparta de les seves tesis i comença a plantejar que l'acusació per terrorisme no té fonament, Vox aprofita aquell moment per incorporar-se a la causa, com a acusació particular. Perquè sense Vox aquesta causa no podria tirar endavant. I això és pervers, perquè això fa que hagin pogut llegir el contingut del sumari i, per tant, de les nombroses gravacions que hi consten. Parlem de diàlegs entre líders polítics del país, de converses privades sobre posicionaments... ¿Com pot ser que totes aquestes converses estiguin en mans d'un altre partit polític? És una perversió del sistema. Hi ha 240.000 pàgines de sumari en mans d'un partit polític d'extrema dreta on hi ha coses que no tenen res a veure amb la investigació de Tsunami. I això el jutge l'hi entrega al partit polític Vox.

Per no parlar de qüestions d’intimitat.

— La primera anomalia és de la Guàrdia Civil. Quan infecta els telèfons i els ordinadors amb programari espia i descarrega totes aquestes converses, decideix incorporar-ho tot a la causa, incloses converses sobre salut, sobre malalties. La mateixa legislació li ordena que, quan alguna gravació no té res a veure amb el que s’està investigant, automàticament s'ha de destruir i no es pot incorporar. Però ells fan just el contrari i ho transcriuen, amb la despesa de funcionaris que això comporta. ¿Quina mentalitat ha de tenir un Guàrdia Civil per fer això? ¿Quina mirada esbiaixada de la realitat, pròpia d’un comissari polític?

¿Hi ha la mínima esperança que algú depuri aquest tipus d'anomalies?

— Anem sumant tota una sèrie de males praxis i d'informació privilegiada que mouen certs sectors policials i que els fan molt poderosos per maniobrar contra el poder polític. Hi ha certes unitats d'informació de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional; també en alguns casos s'ha demostrat que als Mossos, amb tanta informació acumulada sobre el poder polític, això els dona un marge de maniobra molt elevat a l'hora de fer xantatges i de fer política des de la policia. I és un bucle que sembla que no s'acaba, perquè ningú ha tingut la voluntat ni la capacitat de tallar d'arrel alguns lobis que, per darrere, acaben sent maniobrats o controlats al mateix temps per certs sectors de la política.

Parlem de tu, més enllà d’aquesta imputació. Com vas anar a parar a la Directa?

— Bé, jo no me’n vaig anar a la Directa sinó que vam crear la Directa! I la vam crear una mica des de la crítica al funcionament dels mitjans. Jo no vaig estudiar periodisme, sinó geografia i climatologia. Arribo al periodisme perquè estic en l’activisme dels anys 90, com a part del moviment okupa de Barcelona i amb els antiglobalització. Després m'involucro en diferents moviments de base, moviments veïnals i entitats diverses, on em trobo amb diverses persones que estaven en l'àmbit de la comunicació. I aquestes persones, que som crítiques amb algunes pràctiques d'alguns periodistes i d'alguns mitjans, ens fem la pregunta de si nosaltres ho podríem fer millor.

Sou ja majors d’edat: vau complir els 18 aquest mes d’abril.

— Primer funcionàvem de manera voluntària, activista total. A mesura que passaven els anys, i amb l'evolució de la vida de cadascú de nosaltres, ens vam adonar que per poder consolidar el projecte havia de respondre a les nostres necessitats econòmiques. I per tant, vam fer el pas cap a la professionalització, a través d’una cooperativa que ens va permetre obrir unes places de treball remunerades.

Ets una de les ànimes de la revista. Creus que podràs seguir-hi publicant regularment?

— És la meva voluntat: continuar fent la meva feina des d'aquí. Una de les pitjors coses que em podria passar és que aquesta imputació afectés el nostre treball amb la Directa.

L'any passat la publicació va passar de quinzenal a mensual. Cal interpretar-ho com una mostra de fragilitat en uns temps complicats per a la premsa?

— No: és només una adaptació als hàbits dels nostres lectors. Passem a mensual, però ampliem el gruix fins a les 64 pàgines. En un mitjà com el nostre, que renuncia a molts ingressos per la via institucional o de la publicitat, ho apostem tot als subscriptors. Actualment en tenim 4.000 i són molt fidels: és difícil que es doni una baixa o que trontolli la base econòmica d'un projecte com el nostre. Els últims anys hem intentat millorar les condicions laborals de les tretze persones que treballen a la redacció. Un dels reptes que tenim és ser un mitjà cooperatiu que aconsegueixi tenir unes condicions laborals dignes per als treballadors.

Periodista i activista. Són dues activitats complementàries o contradictòries?

— Penso que totes les persones són activistes d'alguna cosa. Desconfio d'aquells periodistes que em diuen que només són periodistes: tothom és periodista i alguna cosa més a la vida. Tothom té el seu posicionament polític, les seves fílies, les seves fòbies i la seva mirada sobre la societat on viu. Per això a la Directa tenim com a lema “periodisme per a la transformació social”. El que sí que se li ha d'exigir a un periodista, tingui la mirada que tingui, és que sigui veraç, que sigui honest, que contrasti la informació que publica: les qüestions bàsiques d'un periodisme honest.

Has estudiat molt la ultradreta. A Vox és evident que hi ha un teixit empresarial, policial, mediàtic i judicial que l'impulsa. Creus que la ultradreta catalana que pot representar Aliança Catalana té també un entramat al darrere o es tracta d’una cosa més espontània?

— No sé si els entramats són l'ou a la gallina. Si són l'inici o la conseqüència. Moltes vegades el que acaba passant és que hi ha substrats culturals que intentem amagar o minimitzar, mirant cap a una altra banda, que després s'acaben materialitzant perquè apareixen persones o organitzacions que veuen en allò una oportunitat per a ells de créixer, de postular-se com a líders d'aquell substrat.

Un substrat que pensàvem residual a Catalunya però que ara sembla ser a les portes d’entrar al Parlament.

— Hi ha un problema històric en el país, que és que les institucions tenen una mirada esbiaixada sobre el diferent, sobre el que acaba d'arribar: és l’estigmatització del diferent com a pobre, com a marginal. Aquesta mirada ha acabat fructificant amb una sèrie de persones que ara lideren una candidatura política que es basa en l'odi cap a les persones que viuen en aquesta pobresa. Es pot maquillar de moltes maneres, però la forma com comuniquen i la forma com transmeten el seu discurs crec que els delata clarament en relació a aquesta víscera. I, probablement, una part d'aquest votant en altres moments ha viscut amagat dins de capes de votants d'altres partits, i no ha aflorat perquè no havia tingut un lideratge específic.

I com s’hi fa front, a la política de l’odi?

— Contra això no hi ha més solució que la cultura, que la comunicació, que el coneixement i el contacte entre persones diferents. Una de les coses que més em sorprenen i em fascinen de la societat és com som capaços de viatjar per tot el món per conèixer els diferents quan anem de vacances i que, quan aquestes cultures vénen a nosaltres i les tenim a l'escala de veïns, no només no fem cap esforç per conèixer-les, sinó que les estigmatitzem. Hi ha molta hipocresia en el tema de la diferència.

Tems efecte contagi? Es considera que Vox ha arrossegat el PP cap a posicions més dures, per por a perdre votants que li facin frontera. ¿Aquest mateix perill existeix en el cas de l'Aliança Catalana?

— És obvi que existeix i que, en les últimes setmanes, alguns silencis o algunes ambigüitats dels líders de Junts van en aquest sentit. Crec que tenen por que això els condicioni. I també n'hi ha d'altres que han detectat aquesta esquerda a l'hora d'erosionar l'independentisme i ho aprofiten. Per això veiem coses tan sorprenents com que els principals mitjans de comunicació que donen veu a Aliança Catalana són els mitjans que tradicionalment han donat més veu a l'espanyolisme antindependentista. És pervers, perquè no hi ha límits a l'hora d'instrumentalitzar certes realitats per un objectiu d'erosió política o de fer créixer un espai polític. I això és perillós perquè explotar aquesta dinàmica pot generar tensions en la convivència dels barris i carrers de Catalunya.

¿A la ultradreta se l'ha d'entrevistar ni que sigui per mostrar les seves contradiccions i falsedats?

— Depèn. Si l'objectiu de l'entrevista acaba sent que se’ls entrevista perquè tinguin una gran plataforma mediàtica i treguin més vots, a veure si així s’erosiona una altra candidatura... ho trobo molt maniqueu i molt perillós. Si l'objectiu en canvi és posar en contradicció algunes de les mentides que es difonen, i desmuntar-les amb xifres, referències i dades, aleshores és una eina per aturar les falsedats. Si la mentida és un perill per a la convivència, està bé entrevistar l'extrema dreta si és per desemmascarar-la i posar-la davant del mirall.

Quan cobries el desallotjament del Banc Expropiat, al barri barceloní de Gràcia, un policia va venir i et va lesionar la cama amb la porra i també et va trencar un dit de la mà. L’Audiència de Barcelona va dictaminar que no hi havia hagut provocació prèvia i que s’havia tractat d’una agressió gratuïta, amb ús de la força excessiu. L’agent antiavalot va rebre sentència de dos anys de presó i dos anys d’inhabilitació. Però ara el Grup Barnils i Iridia promouen, a més, una denúncia pel fals testimoni en seu judicial.

Aquesta iniciativa judicial sorgeix en la necessitat d’aturar una pràctica que s’ha convertit en habitual: els agents de policia, en base a la seva suposada presumpció de veracitat, diuen mentides en seu judicial, coses que es prova judicialment després que són mentida, i tot i així no hi ha cap conseqüència per a ells. No s’ha de normalitzar una pràctica insana i incompatible amb un funcionament democràtic de la policia. Tot periodista que cobreix mobilitzacions ha de tenir la percepció que allò que passa a la via pública no serà tergiversat pels agents que, en teoria, són allà per garantir els nostres drets i llibertats i, en el cas dels periodistes, per garantir també el lliure exercici del nostre treball al carrer.