Una selva poc frondosa a TV3
Aquesta setmana, TV3 ha estrenat La selva, el nou magazín de tarda. Tot i que el títol recorda una marca de pernil cuit, fa referència a una frase que Xavier Grasset va popularitzar fa trenta anys, en el Sense títol d’Andreu Buenafuente. Una decisió que demostra necessitat d’autoreferenciar-se. El títol ha condicionat d’una manera forçada l’ambientació del decorat i l'ha convertit en una cafeteria de pretensions cuquitropicals d’un barri gentrificat de Barcelona. També ha influït pel que fa al guió: ha fet que Grasset introdueixi el concepte de la selva en la narrativa, per presentar convidats, amb la voluntat de justificar el títol cada dos per tres. Buscar un nadó que va néixer el mateix dia que el programa o fotografiar el presentador per incloure el retrat en l’attrezzo són idees que constantment ens remeten al mateix programa però que no aporten res a l’espectador. El programa ha d’obrir horitzons i no pas mirar-se el melic.
De moment només se n’han emès dos programes i, per tant, hi ha temps per evolucionar. Potser la virtut més destacable ha sigut la capacitat per conformar un equip de cares noves a la pantalla de la televisió pública.
La il·luminació ha de millorar, perquè deixa massa sovint els protagonistes en la penombra. El concurs tronat de dijous per tancar el programa va ser terrible i incomprensible. Més enllà de posar de manifest les estretors del programa, era propi d’una televisió de tercera regional, sense ritme ni cap gràcia. Ni semblava que es divertissin ells ni entretenia l’audiència. Provocava cert estupor.
El primer convidat, que justament era Andreu Buenafuente, va alertar Grasset que, després de tres dècades, ell havia tornat als seus orígens televisius. I no estava equivocat. El que ha fet TV3 amb La selva ha sigut una involució. No deixa de ser més del s’ha fet fins ara, tant pel que fa al format com al contingut. Ho va comentar fins i tot l’actor Biel Duran, que s’ha destacat com el col·laborador més lúcid i punyent. “D’aquí a cinquanta anys, a TV3 estarem veiem la mateixa connexió i explicant els mateixos problemes”, va apuntar després de veure com el món rural lamentava els incendis a Cabacés. Respecte al Tot es mou, no marca les diferències, i l’Helena Garcia Melero demostrava més sentit del ritme. Grasset manté el tempo nocturn. I pel que fa al Planta Baixa, els plantejaments anodins són exactament els mateixos. Tertulians que han de comentar temes dels quals no són experts, entrevistes promocionals, col·laboradors que venen a fer quatre gràcies, el comentari de notícies curioses de la jornada i repassar l’actualitat més elemental des dels plantejaments més tòpics i previsibles. La idea de la cafeteria i la comedieta de la mestressa ens remunta a la televisió teatral i histriònica, a la recreació postissa més passada de moda.
Si hi havia un problema d’audiència, d’eficàcia mediàtica, d’estancament de continguts, costa d'entendre que TV3 hagi optat per fer el de sempre en comptes d’explorar alternatives.