Aquest dijous, el canal equatorià TC Televisión recuperava les emissions després del segrest que van patir dimarts per part d’un grup armat, enmig de l’esclat de violència al país provocat per bandes criminals vinculades amb el narcotràfic. La periodista Saskia Bermeo donava la benvinguda als espectadors –“El Noticiero está de vuelta en el mismo espacio donde quisieron silenciarnos”– i llençava un missatge de profund agraïment a les forces militars i policials que els van rescatar poc després que ocupessin els estudis en directe. Amb la veu trencada per l’emoció, Bermeo posava en valor els cossos de seguretat del país. Els atribuïa el rol d’herois enmig del clima de por i confusió que està causant aquesta violència. De fet, els retornava l’autoritat. També va fer una crida a la unitat “para poder recuperar a nuestro país” i insistia que “apoyamos todas las iniciativas positivas que nos puedan regresar el Ecuador que merecemos”.
Les imatges de dimarts feien esgarrifar. Primer es van sentir trets i crits fora de càmera, com si algú hagués pres mal greument. L’aparició violenta dels quinze homes armats amb pistoles, fusells, metralletes i explosius al plató de l’informatiu van provocar un caos immediat. Van encanonar el presentador, José Luis Calderón. Li van posar una escopeta al coll mentre un altre home l’apuntava amb una pistola. Els segrestadors l’obligaven a exigir a la policia que marxés. Però tot enmig d’una desorganització molt crispada que feia témer el pitjor. Aquells segrestadors estaven fora de control. Alguns exhibien davant la càmera les armes i els explosius que tenien. Quatre minuts després es van apagar els llums del plató i es va tallar l’emissió.
Segrestar una televisió és la manera d’apropiar-se del relat. És un mètode eficaç d’aquestes bandes criminals de sobredimensionar el terror que provoquen. Si la televisió està sota el seu control, és com si la resta del país també hi estigués, crea l’aparença que totes les estructures d’estat també estan sota el seu poder. Perquè la imatge del segrest arriba fins a les llars de tot el país. Per tant, també hi arriba el clima de terror.
Segrestar la televisió és, simbòlicament, segrestar la població i sotmetre-la. La televisió és la finestra que diàriament, a través de l’informatiu, connecta amb allò que passa al país. Segrestar un informatiu en directe fa que les bandes criminals esdevinguin la realitat única, imposant el seu relat. La resta de l’actualitat desapareix, tot passa a ser irrellevant. Quan un grup armat irromp en aquella finestra i amenaça i humilia els professionals amb qui l’audiència se sent familiaritzada és, salvant les distàncies, com si també sotmetessin els espectadors. La televisió és la connexió amb la realitat, el baròmetre de l’estat d’ànim col·lectiu, el factor cohesionador. La televisió és un espai de poder que, a més, té la capacitat d’influir i es dissemina instantàniament arreu del territori. Per això la van segrestar. Perquè tot el que passa a la pantalla és important i té un missatge, encara que de vegades ens n’oblidem.
