Els secrets de Patrick Radden Keefe per cuinar periodisme d’investigació
El periodista del 'New Yorker' i autor de 'No diguis res' visita l'ARA i conversa sobre l'ofici amb la redacció
Barcelona"Escriure és com fer una salsa i anar-la destil·lant, o reduint, per buscar el gust més ric i intens. I la resta ho descartes", explica el periodista i escriptor Patrick Radden Keefe. Té clar que vol enganxar el lector, que per fer-ho necessita tenir una bona història i els personatges adequats però, sobretot, explicar-la de la millor manera. Escriu pensant en un novaiorquès que agafa el New Yorker, el setmanari en què publica, mentre viatja en metro: "La meva feina és atrapar-lo amb el primer paràgraf i no deixar-lo anar fins al final". L'autor de llibres de periodisme en profunditat com Canalles, L'imperi del dolor i No diguis res ha conversat aquest dilluns al migdia amb bona part de la redacció del diari ARA i hi ha compartit les seves receptes per al periodisme d'investigació, i el seu gust per les metàfores culinàries.
Comença el procés de feina amb la investigació. I s'hi dedica durant mesos. "El meu perill és que m'encanta investigar. Em fa feliç i és tan interessant que podria investigar per sempre." De fet, normalment té més d'un reportatge en marxa, perquè reconeix que el procés d'aconseguir la informació sovint pot ser "frustrant". I, així i tot, o potser per això, s'hi obsessiona. "Podria desaparèixer en una recerca i no tornar mai", reconeix. Per evitar-ho, mentre encara investiga es força a fer un esquema de què vol narrar. "He d'explicar una història que tingui sentit per al lector. Em pregunto quins són els moments clau de la història i els personatges més importants." Així decideix de què parlarà i de què no, i en què ha de centrar els esforços.
Patrick Radden Keefe no sap què és la por de la pàgina en blanc. Ni el bloqueig de l'escriptor. Bé, ho sap en teoria, però no perquè els hagi viscut mai en la pròpia carn. "Quan m'assec a escriure ho faig amb un esbós fet, molt detallat, i llavors només he de fer la mise en place." I quan diu esbós molt detallat no exagera: va dedicar un mes sencer només a fer l'esquema de No diguis res, el llibre centrat en el conflicte d'Irlanda del Nord a partir del segrest i l'assassinat de Jean McConville per part de l'IRA Provisional, que el va fer conegut a Catalunya. Prepara els reportatges com qui dissenya un cavall de Troia pensat per informar el lector "a través d'una història seductora", encara que sigui d'un tema que en principi mai li havia interessat. Així ha escrit sobre un sofisticat falsificador de vins antics i el ric que el va perseguir, càrtels mexicans o una dinastia enriquida amb un analgèsic addictiu, per exemple.
L'1-O i la Sagrada Família
Radden Keefe també vol escriure sobre Catalunya, tot i que encara no sap què. Fa un mes que és al país, convidat pel programa de residències internacionals del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i, mentre treballa en un altre projecte, el que té clar és que tant la ciutat que l'acull com la resta de Catalunya li interessen. La curiositat és un altre ingredient clau del seu periodisme, i en té prou per interessar-se pel moviment independentista, la situació de la llengua i fins i tot pel rock català dels 90. També per aquest diari. Pregunta si publicar un diari escrit en català no és "inherentment polític" avui en dia. La resposta de la directora, Esther Vera, és clara: "És polític si ets a Madrid, però no ho és si vius a Barcelona." "Jo soc perfectament bilingüe perquè parlava castellà amb la meva mare i català amb el meu pare, i això a Madrid és molt difícil d'entendre. Allà molts pensen que parlar català és una decisió política, però per a mi és una decisió natural." Diversos periodistes del diari li expliquen la situació del català i, amb exemples personals i familiars, el paper que va tenir la immersió lingüística per normalitzar la llengua.
Les qüestions al voltant de la identitat cultural i política criden l'atenció al periodista, influït pel temps que va passar a Irlanda del Nord. A No diguis res, Radden Keefe suggereix que el conflicte dels Troubles "va començar per la resposta exagerada del govern britànic davant d'un moviment de catòlics que sentien que no tenien prou drets civils, econòmics ni polítics". Pel que fa a Catalunya, la reacció de l'Estat al referèndum del 2017 li "recorda en alguns aspectes" aquella reacció exagerada contra el moviment nord-irlandès.
De moment, la curiositat l'ha dut a trobar un possible tema per suggerir al New Yorker. I ho ha fet en un lloc que visiten milers de persones cada dia i que els catalans tenim davant del nas: la Sagrada Família. "A la visita ens van dir que no poden acabar la part del davant perquè hi ha un edifici de pisos que es va fer als anys 70, perquè creien que la Sagrada Família no s'acabaria", diu, i aquesta història l'ha fascinat. "No sé si l'escriuré, però és un conflicte entre una església en construcció des de fa 100 anys i una comunitat. Té gent real, famílies, conflicte, permet parlar de Gaudí i d'aquest edifici estrany que ni tan sols m'agrada."
Consell per als periodistes
Radden Keefe ara és un periodista reconegut internacionalment, però no ha arribat aquí de cop i volta. En la seva recepta també hi ha un bon grapat de perseverança, i això va amb el caràcter. D'adolescent ja sabia que volia ser periodista, i no només això, sinó que va "decidir" que volia escriure al New Yorker. "Els vaig començar a enviar propostes el 1998. Les van rebutjar fins al cap de set anys. Em van acceptar una proposta el 2005 i la van publicar el 2006", explica. La primera carta de rebuig la va emmarcar i la té penjada a la paret de casa.
Es preocupa pel negoci de fer notícies. I per això també diu que estava interessat a conèixer un diari jove, nascut poc després de l'esclat de la crisi financera. I té un consell per als reporters catalans: que ajudin els lectors "a preguntar-se d'on ve la informació que tenen". "Ens hem de centrar en publicacions que realment es prenen els fets seriosament, i surten a buscar-los i intenten publicar-los de manera que la gent hi confiï". Per a la majoria dels periodistes, afegeix, "el repte real és ser una font en què la gent confiï, construir aquesta confiança i no malmetre-la". És optimista i, mentre ensenya el seu mòbil, diu "Els humans no estem fets per a la mena de sobrecàrrega sensorial que ens arriba d'aquestes petites màquines de distracció que tenim a la butxaca." Creu que continuarem sent capaços de seure, concentrar-nos i aprendre.
Ell continuarà treballant d'aquesta manera, de moment i durant un mes més, a Barcelona. Ara amb la companyia de la seva dona i els seus fills d'11 i 14 anys, que van arribar fa una setmana. S'aixecarà cada matí a les sis per treballar una hora abans que no es llevi la família, per escriure, investigar o rellegir llibretes, notes i documents. Explica que va descobrir la resposta clau de No diguis res –no en faré un espòiler– rellegint per tercera vegada una entrevista de la qual ja havia pres tot de notes. Ah, i reconeix que Gerry Adams encara no ha volgut parlar amb ell. Recorda que, quan va anar a Dublín a presentar el llibre, just llavors Adams també presentava un llibre. De receptes, amb el títol The peas process (el procés dels pèsols, en català). La paraula peas (pèsols) és un joc de paraules amb peace (pau), perquè en anglès sonen igual i el llibre en teoria conté les receptes dels plats que van menjar els republicans quan es negociaven els acords de Divendres Sant. "Em va semblar l'última riallada de Gerry Adams", reconeix Radden Keefe. L'última? Potser no. De No diguis res se'n prepara una sèrie. "I hi haurà un actor que farà de Gerry Adams donant aquelles ordres. No sé com respondrà."