Els secrets de la cuina de l’‘APM?’, el programa d’humor més longeu de TV3

BarcelonaDe programes de retalls n’hi ha a cabassos, però l’Alguna pregunta més? s’ha guanyat el premi de la longevitat gràcies a la capa de línia editorial que hi afegeix, un muntatge que va molt més enllà de la mera juxtaposició i una selecció de talls que acaba funcionant com a pintura al fresc de la societat, a peu de carrer. Dilluns aquest espai televisiu celebrarà els vint anys en antena –rècord per a un programa d’humor a TV3– amb un acte al Teatre Victòria. Aquestes són deu claus que permeten entreveure com funciona el programa per dins.

1. D’ofici, mirar la tele

Rere la col·lecció de talls i vídeos del programa hi ha un equip de 28 persones, 5 de les quals es dediquen a mirar la televisió, vuit hores al dia, cinc dies a la setmana. Per evitar que acabin com el dissortat protagonista de La taronja mecànica, hi ha rotacions entre canals, perquè almenys tinguin una dieta equilibrada. Ells són els que detecten talls potencials i els entren i etiqueten a la base de dades, perquè estiguin disponibles. Abans aquest enregistrament es feia en DVD: se’n van acumular més de 40.000, amb hores i hores de televisió. A la redacció del programa, que és dins l’edifici Imagina, hi ha tot un pany de paret d’aquesta relíquia física, d’uns temps en què la memòria era un aliat imprescindible per obrir-se pas en l’oceà de moments enregistrats.

2. "Ho haveu vist?!" Història d’un 'hit'

L’Alguna pregunta més? ha creat llenguatge i ha enriquit el català popular amb les seves frases més cèlebres. Una d’elles és “Ho haveu vist?!” Guillem Sans, exdirector del programa, recorda que el barcelonista que la va pronunciar va demanar que la deixessin d’utilitzar, ja que la gent l'hi cridava pel carrer tothora. A pesar que ja no va sortir més amb cara i veu, la gent la solia referenciar i apareixia en àudio de tant en tant, de manera que és encara viva i es fa servir en la parla corrent. “A vegades ens trucaven familiars d’alguns socis del Barça, que havíem tret del Gol a gol, perquè havien mort. Però d’altres trucaven justament per dir-nos que estaven feliços de poder recordar un avi ja difunt, veient-lo al seu programa favorit”, explica.

3. Els 434.500 talls

El xou és un gran elefant de memòria quasi infinita. Concretament, atresora 434.500 talls. Amb un parell de clics, els guionistes poden determinar, per exemple, que podrien fer un especial amb 1.478 talls i acudits de Matías Prats, per exemple. O amb les 230 frases recollides de Jordi Hurtado, o les 390 de Mari Pau Huguet. A l’apartat d’embarbussades hi ha 6.118 moments capturats. I també 6.239 errors tècnics, des del focus que cau fins a la connexió que entra de tort. Cada membre de l’equip té els seus talls favorits. A Sans, per exemple, li fan gràcia els errors lingüístics en contextos seriosos, com quan Ramon Rovira va dir “colló vermell” en comptes de “color vermell”. En canvi, a Antoni Bassas, que produeix aquest espai, el motiven els xocs de mons diferents. Com quan Eloi Vila, fent de reporter a l'inici de l’era dels mòbils, li demana a un camioner si porta GPS i l’altre s’estranya: “No! Jo porto magdalenes”.

4. Una compresa per a Joel Díaz

Els reporters i col·laboradors com l'Homo APM? han estat la cara més humana visible d’aquest espai d’humor, i font de mil historietes. Un dels noms popularitzats pel programa és el de Joel Díaz. Hi havia certa simetria en el fet que ell feia suar els polítics, amb el seu reporterisme amb punts d’impertinència controlada… mentre que ell suava literalment. “Tinc el llindar de la calor molt baix i suo sis mesos l’any. Llavors, la feina de la Mireia Arnau, la productora que venia als rodatges, bàsicament consistia a proporcionar-me contínuament coses per eixugar-me la suor o per evitar-la: des de vanos fins a clínexs, mocadors de tota mena, i me'n recordo un dia que no teníem res d’això i em va acabar eixugant la suor amb una compresa. Més enllà d’anècdotes d’aquestes diguem-ne costumistes, em va fer molta il·lusió fer aparèixer a la televisió de manera no controlada fotent-li un carxofasso el comte de Godó, que diria que devia ser la primera vegada que se'l veia en aquesta tessitura. La veritat és que era un paio molt amable”, explica.

5. De perseguidors a perseguits

El Caiga quien caiga de l’etapa del Gran Wyoming era el referent inequívoc a l’hora d’introduir el reporterisme incisiu al programa. Però, de la mateixa manera que li va passar a aquell espai, els polítics van passar de fugir dels micròfons de l’APM? a buscar-los, sabedors que en el fons acabaven humanitzats. Ho recorda així Díaz: “A mesura que la secció va tenint èxit, cada vegada em buscaven més, i això em feia molta gràcia. Prefereixen sortir a la televisió sent, entre cometes, humiliats o trolejats, que no sortir-hi. M’havia passat que fessin cua sabent que jo els vacil·laria”. I exposa una conclusió a la qual va arribar: “Això em fa molt de mal dir-ho, però per algun motiu els polítics de dretes són més divertits que els d'esquerres. Responien les preguntes amb bastanta més patxorra i, en general, jugaven millor el joc de dir-la una mica grossa, que és el que jo buscava. Els d’esquerra me’ls trobava com més constrets, més preocupats per com es pogués entendre el que dirien o el que deixaven de dir”.

6. Els moments de contenir-se

El programa no ha patit cap episodi de censura rellevant, però sí que hi ha hagut moments de contenir-se. Per exemple, des de TV3 es va demanar que no es posessin talls de gent del carrer fent el pallasso rere els reporters que fan connexions en directe, per por de generar un efecte crida i d’imitació. Com quan es va capturar Mari Pau Huguet rebent una bola de neu a la cara, en plenes campanades de l’any 1994. “També hi havia gent de la mateixa TV3 a qui no li agradava sortir amb una pífia. En canvi, d’altres s’autodelataven, perquè s’ho prenien amb sentit de l’humor”, rememora Sans. El director actual, Aniol Florensa, explica que en els últims temps s’han plantejat també si posar els talls més ultramundans de l’extrema dreta, perquè hi ha la prevenció de no servir-los un altaveu gratuït. El mateix passa amb actituds censurables. Per exemple, un dels talls preferits de Florensa, pel retrat social que conté, és el d’un home que té por de volar i això fa que la seva dona no pugui anar a Sud-amèrica, on té familiars. I l’home diu: “Pero tiene una cocina grande, que le gusta mucho. Y la llevo a centros comerciales”, en un penós intent de justificació. Florensa raona: "La televisió és cultura, perquè reflecteix una cultura d’un país i l’estat en què es troba, però ara pensaríem si emetre o no aquest tall, per la responsabilitat que hem adquirit. Al final, quan es blanqueja l’estupidesa, es genera estupidesa".

7. Un llegat

El programa, setmana a setmana, ha acumulat un volum de televisió ingent, convenientment catalogat. Els seus responsables es plantegen, de fet, sobre què haurien de fer si mai acaba el programa amb tot això, tenint en compte que és un retrat de la televisió d’aquestes dues dècades, i també un retrat social. “Estaria bé que això anés a parar a una filmoteca, o una videoteca, perquè té molt valor documental. De fet, tenim tres dels nostres muntatges a la Biblioteca Nacional de Madrid”, detalla Florensa. “Van obrir un arxiu de mems, i nosaltres n’hi hem aportat tres, relacionats amb el Procés”. I Sans ho rebla: “L’APM?, de fet, es va inventar els mems abans dels mems”.

8. L’alfil de gran mobilitat

Quin dia fan l’APM? Doncs a saber: no només és l’espai més longeu, sinó també el més ubic, ja que en algun moment o altre dels seus vint anys ha estat en tots els dies de la setmana, inclosos dissabte i diumenge. “Ens han posat contra la Champions, o contra la gran final de Supervivientes”, detalla Bassas. “Som com l’escullera contra la qual van a petar les onades de tota la competència. I, bé, l’APM? ha anat responent en la mesura de les seves possibilitats”. En aquest 2024, els capítols s'han estrenat els dijous a la nit i han obtingut un 11,2% d'audiència, amb 176.000 espectadors de mitjana. En els últims anys, el programa s'ha deixat només un punt de share sobre el que tenia una dècada enrere, però segueix incombustible i l'especial d'aquesta setmana es va enfilar als 222.000 seguidors i un 15,1%, una xifra en línia amb els resultats des del 2017 fins al 2020, el moment àlgid del Procés i també de les millors audiències recents del programa.

9. Un zàping amb línia editorial

“Això és una enganyifa dels de dalt!” és un dels talls preferits de Guillem Sans. “Resumeix l’actitud de la vida de l’APM? amb la vida, trobo”. Bassas ho desenvolupa: “Hi ha una capa de discurs i, per resumir-ho, diria que és un mirall davant la televisió i la posició enfront d’això. I hi ha també una lectura crítica d’alguns patrons de la comunicació que poden ser sobretot de la política i del futbol, que també mouen a la indignació”. Al preguntar-li sobre si la televisió, en aquests vint anys, ha anat a millor o pitjor, considera que el mitjà “ha perdut profunditat”. I afegeix: “Ha perdut un tracte més adult amb l'espectador, l'ha convidat més a jugar, a passar-s'ho bé i, en general, a rebaixar plantejaments, en part perquè viu amb desesperació la pèrdua d'audiència i la fragmentació. I, després, s'ha encomanat, i al mateix temps potser n’ha estat agent impulsor, d'una comunicació frontista. I això val per a tot: per al Barça i el Madrid, per a la dreta i l’esquerra o per a Israel i Palestina”.

10. Els pròxims 20 anys

Malgrat que faci anys que s’afaita, el programa té corda per estona: la televisió està en crisi, però l’audiovisual és inesgotable i la capacitat humana de fer el ridícul, també. “De fet, els primers APM? i els d’ara no tenen res a veure. El públic s’ha fet gran, però alhora el programa té més força digital que mai i ha captat les audiències de les xarxes”, explica Sans. De fet, aquest espai no treu talls dels canals de Mediaset des de fa més d’una dècada, per impediment legal, però això no ha suposat mai un problema. “Amb les xarxes, tenim material de sobres per sobreviure sense necessitar les cadenes. El patetisme audiovisual no s’esgota mai i, aleshores, només cal posar-hi humor i opinió editorial”, declara Florensa. Sobre la qüestió indefugible de la IA, l’actual director del programa dubta que mai hi hagi un algoritme tan avançat que substitueixi la feina dels espigoladors manuals. I conclou, divertit: “Ni la IA vol mirar tanta tele!” Potser sí que és intel·ligent, doncs, al capdavall.