'Salvados' edulcora la denúncia
Diumenge passat, el Salvados de La Sexta trobava un sistema per immiscir-se en les interioritats de Vox, un partit que es caracteritza per l'opacitat en la gestió. Fer González, Gonzo, s’entrevistava amb membres dissidents del partit. Havien dimitit dels seus càrrecs i deixat la militància després de descobrir uns mètodes d’organització corruptes, autoritaris i mancats de qualsevol ètica. En principi, això no és una sorpresa tenint en compte les idees i els valors que defensen Santiago Abascal i companyia. Però, en tot cas, l’exercici era efectiu per descobrir pràctiques internes de Vox que permeten entendre la dinàmica i els engranatges del partit. Com va dir el periodista d’El País Miguel González en l’entrevista que li feia el presentador, “Hay que hablar menos de lo que dice Vox y hablar más de lo que hace”. El Salvados va voler fer això. Gonzo va entrevistar-se amb qui va ser vicepresident del partit, un expresident provincial, una exregidora i un excoordinador i exportaveu provincial. Tots havien abandonat Vox al·legant múltiples causes: amenaces personals per no obeir directrius abusives, enganys, manca d’actes de les escasses reunions que es feien, gestions fraudulentes exigint la transferència al partit dels pressupostos dels ajuntaments o la venda de marxandatge, inducció dels integrants del partit a armar-se, masclisme, col·laboracions amb sectors neonazis i, ves per on, manca de democràcia interna en les decisions del partit.
En el sentit estrictament narratiu, el Salvados va trobar una molt bona manera d’explicar què fa Vox a nivell de gestió econòmica i conductes feixistes.
Ara bé, el context que van triar per desenvolupar aquestes entrevistes resultava estrany. Un parc d’estètica clàssica amb l’ambient propi d’un diumenge: paradetes, mascotes infantils gegants, venedors de globus, gent passejant, persones fent esport i d'altres prenent el sol o llegint el diari. La càmera ho observava tot com si fos una espia. Aquella mena de racó bucòlic barrejat amb el relat sobre la cara més oculta d’un partit d’ultradreta era un còctel incòmode per a l’espectador. Per una banda, els entrevistats acabaven semblant herois d’ideologia progressista quan, al capdavall, eren persones que compartien els valors ultracatòlics que sempre ha defensat Vox. Déu i la pàtria espanyola per davant de tot. Aquells jardins amb mascotes gegants de pelfa passejant-se pels voltants i interactuant amb la canalla eren una estampa que transmetia un ensucrament del missatge que fins i tot resultava molest i inquietant. Revestia el Salvados d’una artificialitat visual de la qual sovint ha pecat la realització del programa. Buscant un tractament de la imatge i l’ambientació tan acurat converteixen el context en teatral o li donen un excés de protagonisme que desvirtua el missatge o l’interfereix excessivament. És important parlar de què fa Vox per destapar la veritat sobre l’organització, però també ho és no disfressar la denúncia amb un romanticisme visual propi de l’antigor castissa, perquè li fa perdre tota la força.
