Salvador Illa juga a casa a ‘La Razón’

El factor pista és important. Però l’àrbitre ho és més. Un podia esperar que Salvador Illa seria rebut a La Razón amb llançament d’objectes i una cridòria hostil, com si fos l’estadi del Panathinaikòs a les finals més escalfades. Al capdavall, costaria trobar una portada dels darrers lustres que no inclogui ni que sigui una crítica o altra als socialistes. Però, ai las, resulta que el col·legiat que xiula l’entrevista, servint les preguntes, no és altre que Toni Bolaños, que va treballar com a assessor de premsa en el gabinet de Josep Borrell quan era candidat a la presidència del govern pel PSOE. I a més va dirigir l’estratègia de comunicació de José Montilla en tant que president de la Diputació de Barcelona, primer secretari del PSC, ministre d’Indústria i president de la Generalitat de Catalunya. En total, una dècada sencera impulsant argumentaris segellats amb el puny i la rosa. Sobretot amb el puny, com quan va etzibar a Jordi Barbeta la seva cèlebre frase "Et juro que no pararé fins a fotre't".

Penso que el lector de La Razón hauria de tenir aquest context, a l’hora d’enfrontar-se a l’entrevista. Bolaño és un professional competent i les preguntes que formula són les pertinents. Li planteja, per exemple, si es veurà en la tessitura de lliurar la presidència a un partit independentista, si això és el que convé a Sánchez per mantenir-se a la Moncloa. Però és evident que l’entrevista seria ben diferent si la firmés algú dels qui traurien escuma per la boca si es veiés forçat a reprimir la seva fúria contra tot allò amb mínima ferum de socialisme. I un altre detall: la fotografia que il·lustra la peça en portada és amable. Illa esbossa un somriure franc. En altres circumstàncies, si La Razón no li concedís aquest cobejat factor pista –la qual cosa evidencia l'estratègia del diari de Planeta– escollirien la ganyota més contrafeta, el pla més desfavoridor.