Sacsejat, no remenat

Espremem League of legends per aconseguir un bon suc d’estratègia en temps real per equips. Fem una picada de Destiny i hi afegim essències importades de Pandora, personatges pintorescos amb poders distintius i un raig d’acció frenètica en primera persona marca de la casa. Seguidament ho salpebrem amb un polsim d’arenes de batalla per a mode multijugador online i unes branquetes d’arbre d’habilitats per satisfer els sibarites del rol. Hi sumem efectes pirotècnics refulgents per saciar els graphics whores més assedegats i força gel. Ho aboquem tot dins la coctelera. Delectem el client amb jocs malabars i, finalment, decantem el líquid.

Les aromes percebudes en boca són de prou intensitat. Però després de paladejar la barreja hi apreciem un retrogust amargant. Ràpidament s’esvaeix el ressò d’un argument intranscendent -salvar la llum de l’última estrella activa de l’Univers és només un simple pretext perquè els herois del joc s’estomaquin entre ells i contra tot el que se’ls posi al davant.

Un embolcall resplendent de neó

Battleborn, l’últim títol de 2K Games i Gearbox Software, vol repetir l’èxit de Borderlands engalzant elements atractius de procedència reconeixible i recobrint-los amb un embolcall resplendent de neó. El resultat és un beuratge que enlluerna amb el seu centelleig estroboscòpic i una faceta cooperativa satisfactòria però que recorda excessivament uns referents que projecten una ombra allargada i als quals aquesta obra queda lluny de superar. Els components de la fórmula són de qualitat, però la mescla no proporciona cap sensació refrescant... malgrat el glaç.

Així que, sisplau, cambrer, sobretot, el pròxim cop que em vulgui fer empassar un combinat suposadament exòtic, confegit amb ingredients indubtablement saborosos però tan poc originals, almenys serveixi-me’l sacsejat, no remenat. No obstant això, per amenitzar l’espera, vagi posant-me una altra copa d’aquest còctel que m’ha preparat.